Doncs sí. La companyia Fundación Mis Bragas ha transformat la seva recerca sobre el canvi climàtic en un espectacle de veu en primera persona del singular i unes accions estètiques que la contraposen. Beu de la deu inacabable d’Angelica Liddell (Vudú, The scarlet letter), d’un cinisme més còmic, no tant negre, però igualment concloent. Tambe el Conde de Torrefiel partia d’unes escenes kitsch i d’un text projectat entre còmic i apocalíptic (La chica de la agencia nos dijo…)

Gaia Bautista sap riure’s de si mateixa: D’adonar-se que és incapaç de frenar el canvi climàtic ni de treure’s el carnet de conduir. Juga a refregar la seva autoestima per terra. L’acompanyen les amigues que, semblen viure pel costat més feliç de la vida (o més bèstia diria Albert Pla) . Despreocupant-se de respondre a tots els clixés que propicien els mass media. O, millor dit, les xarxes socials. Alliberades es vesteixen i desvesteixen com a usuàries d’un pis turístic en una festa de comiat de soltera al Poble-sec. El temps es mesura per la brutícia que s’amuntega a l’aigüera, per la dificultat en trobar la parella de sabates de taló. Viuen desenfrenades dormint sobre d’un matalàs elàstic. Movent-se amb calces pel menjador. Tastant el vent fresc del ventilador industrial. Incapaces de fer un pastís dels de mesures de iogurt.

L’espectacle va tenir una preqüela al Museu Blau l’any passat dins de Creació i Museus 2023. La festa que proposaven era molt més de chill out, de Terrats en Cultura. Ara s’han passat a la sala electrònica de baix, la multitudinària. On hi ha més contacte i és més difícil mantenir una conversa.

Diuen els estudis que cada espècie té una durada d’uns 5 milions d’anys. Els homo sapiens en porten uns 200.000 anys i ja semblem estar en temps de descompte. El cúmul de dades ha construït el dispositiu sense col·lapsar. Per sort, Extinction rave, dona un moment final a l’esperança, sempre des de la corresponsabilitat amb una cita empoderadora de Marina Garcés.