SiNOPSi

Ella, la protagonista, s’ha proposat fer un viatge en el temps. Creu que ho aconseguirà escrivint una car­ta pel seu jo futur. Aspira a obrir la carta en el futur per viatjar en el temps. Per viatjar al passat. Al passat del futur, que és el present d’ara. Per què ara? Perquè s’ha fomut una patacada còsmica.

Entrar en crisi és dur, i sortir-ne és un xut d’eufòria. Però hi ha un camí que va des del tocar fons més fastigós, fins el remuntar més alliberador. No és automàtic, ni màgic, ni passa perquè sí. És un procés del que caldria aprendre. Però sovint passa que el que copsem, intuïm, desxifrem en aquest moment de lucidesa, ens sembla tan evident que no ens hi cap al cap que se’ns oblidarà. Però se’ns oblida. Així que aquest monòleg neix de la necessitat de no oblidar. Perquè potser si recordem, n’aprendrem per la propera patacada.

La carta és un pretext, el ca­talitzador del viatge que fem des de la devastació d’una crisi, fins a la reconstrucció de nosaltres mateixos. Perquè la reconstrucció arriba, sempre arriba!

I si Exacte, el món com no és, no és un monòleg a seques, sinó un monòleg musicat (que no musical), és perquè la música hi juga un paper essencial. El juga des de la musicalitat del text, però també, i sobretot, des de la banda sonora en directe. El piano, la pianista, vocalista i percussionista, i tots els altres elements sonors, són els secundaris de luxe. Inte­ractuen amb la protagonista en un monòleg gens mono. Perquè allà on no arriben les paraules arriba la música. Allà on les paraules no ens agraden, ens agrada la música.

iNFORMACiÓ OBRA