Una estructura gegant volant amb intèrprets que practiquen un coreografia fent figures geomètriques. Pot recordar a la xarxa de La Fura dels Baus. O a les intervencions de dansa vertical sense la paret de suport. És una actuació molt efectiva, lluminosa, que convida a sumar-se a la festa de la dansa. I que, culmina, amb una invitació a ballar. És clar que la situació actual exigeix que el moviment es limiti a moure els braços asseguts a la cadira i aquesta no deuria ser la intenció de quan es va crear aquest dispositiu abans de la pandèmia. L’espectacularitat de l’escena (amb uns cossos flotant al costat del quart pis convida més a fer-hi fotos que no pas a posar-se a ballar). Per cert, que era bonic veure com s’anaven congregant famílies i veïns als balcons dels edificis a mesura que avançava Eufòria. Recordava a una mena d’atracció similar a les de la caravana dels Reis d’Orient: coreografia mimètica, vestits llampans; simplicitat de llenguatge; quadre expressiu efectista.

La pujada de l’estructura i els sis ballarins amb una grua al costat del Born va coindicidir, pràcticament, amb el viatge dels nanosatèl·lits del Kazakhstan, tota una invitació a accedir al Nou Món de l’Univers. Aquest rectangle de tres dimensions permet donar el punt de suport perquè els ballarins puguin ampliar els seus moviments projectant-se des de les parets i també amaga alguna sorpresa final amb uns trapezis que es despengen al buit i que permet una pirueta que recorda a un remolí vertical.

Eufòria compleix abastament amb l’objectiu de ser un dispositiu atractiu, sorpresiu, pensat per al gran públic, sense necessitat d’un grans desplegament ni investigació coreogràfica però garantint l’espectacularitat. És la primera coproducció d’aquestes característiques de la Quinzena que, anteriorment havien comptat amb la contractació de peces com Block (2019) o Origami (2018). I que ensenya quina és l’ambició d’un festival que s’ha anat demostrant com a xarxa transversal d’espectacles i públics amb el moviment (eclèctic) com a pal de paller.