Quan la coreografia acaba en un racó on marca l’inici de l’espectacle és que et convida a un etern bucle. El treball, de fa 25 anys, d’Olga Mesa ja tenia aquest obsessió. El que és màgic és que, un quart de segle després el públic pugui tornar a recordar a les indagacions d’aquell moviment etern. I comprovar com, a cada volta, s’incrementa el gruix dramatúrgic-Ara, Olga Mesa ha traspassat el ball a Natacha Kuznetsova. I confronten els moviments del 1996 en vídeo amb els del 2021 en directe. Però també hi ah vídeo del 2019 de la pròpia Natacha escalfant. I rastres de vestuari, quadres, llibretes d’un procés que torna a estar enganxat a la paret, com en el procés de creació. El treball de la companyia Fuera de Campo (Mesa la va crear el 2005 i Francisco Ruiz de Infante s’hi va adherir el 2010) és brut voluntàriament. Els hi agrada deixar els rastres; il·luminar sets que s’utilitzaran posteriorment, que tenen un raó de ser encara que potser al final no es desenvolupin. Ara, el Mercat els hi ha programat un cicle (una constel·lació que va més enllà de programar dos espectacles).

Ells ensenyen el seu mapa, les seves coordenades; i és el públic el que decideix què mirar, què relacionar, quina volada vol que tingui la peça. És imprescindible que sigui actiu, ells hi confien cegament. Perquè l’exposició del llenguatge coreogràfic no té una lectura plana i simple. És una invitació a entrar a un túnel i a prendre consciència dels possibles significats dels rastres que es van deixant, siguin sobre el cos, amb perfil de guix, o amb retalla de vídeos que se sobreposen. Com al primer Jan Lauwers, l’explosió d’accions i vídeos col·lapsen i obliguen a optar per concentrar-se en un recorregut que serpa únic, que en una altra sessió podria prendre elements diferents. Tot i que juguin a què el públic relacioni l’acció amb la seva memòria de fons sempre hi ha qüestionar el temps. I, per definició, l’espai: “una persona no es pot banyar dos cops en el mateix riu” deia Heràclit. L’espai doncs es transforma en el temps. I mentre, amb una sorpresa inesperada de la pròpia Olga Mesa Esto no es mi cuerpo, continua rodant en bucle, incandescent, com una màquina del temps.