La primera Producció Nacional de Circ de Catalunya ha arribat en el pitjor (i millor) dels moments. El pitjor perquè ha patit el confinament i afrontar el calendari d’estrena quan encara falta ajustar i arrodonir. El millor perquè la precarietat que denunciava l’espectacle s’ha multiplicat amb l’actual situació. Han trobat un preciós fil amb la conversa per telèfon de la iaia amb diferents intèrprets que aporta tot el contingut, l’humor i l’emoció de la peça.

El treball és un notable exercici de combinació de disciplines: des del funambulisme a la doble barra fixa, el trapezi, el mà a mà i, evidentment, la bàscula. La construcció de l’espai també és molt suggerent perquè basteix l’esquelet d’un carpa dins d’un escenari, només traçat amb cordes que, a mesura que avança l’espectacle es van utilitzant. L’arrencada amb una sardana ballant l’himne del circ també és de traca. Segurament, per la premura de temps, s’ha treballat principalment les coreografies corals que han acabat sent un altre dels mèrits de la peça.

Per ara, hi ha dos móns musicals. és molt suggerent el que creen els mateixos intèrprets (amb un clarinet, una guitarra, o picant de mans i amb les sabates, que prenen forma de sintonia perquè es van gravant pistes en loop); la música enllaunada, en canvi, serveix per a il·lustrar les accions més acrobàtiques però que es noten tallades per fer evident el final del número. Són necessàries accions de diferents velocitats (i músiques) per donar-li ritme a la peça. A hores d’ara, el que es troba a faltar més en la peça és la dramatúrgia que vinculi els diferents números acrobàtics (de força, risc i equilibri) amb la denúncia de la precarietat de la peça. no s’entén la lluita entre la parella, ni els crits de queixa, no queden ben travats en la dramatúrgia encara. Però quan s’aturen una estona i es posen a parlar amb la iaia pel telèfon (seria ideal disposar de microfonia dalt del trapezi) tot casa i es fa evident.

A l’estrena, van voler ensenyar un petit vídeo sobre les dificultats de decidir com avançar un espectacle, amb els artistes confinats a casa seva. Ja queda molt clara la dificultat quan, en mig de la sardana inicial la música s’atura, els músics se separen un metre l’un de l’altre i segueixen ballant, però de seguida es desintegra aquell joc, aquela unió tant preciosa inicial. El video seria ideal si es posés coma presentació al vestíbul del teatre, en loop. Com quasi sempre, el circ connecta quan es veu la força i la relació de complicitat dels intèrprets. El circ es plaent quan els artistes disfruten. Si es vol remarcar els moments de dolor i lluita han de quedar molt ben explicats per no desorientar l’espectador.

La llum de guàrdia fa pampallugues, com un vaixell a la deriva. El seu empeny, el de la Producció Nacional del Circ, és dignificar aquesta professió i donar-li una cobertura amb la gira. Per ara, ja hi ha 15 municipis que tenen previst contractar-los. Un principi esperançador. Si s’ajusten els petits buits dramatúrgics i d’encadenació d’accions en aquests mesos, celebraran molt haver fet la tria. I no dubtaran a repetir l’aventura per a futures produccions.