Una petita perla a la Nau Ivanow. El treball que planteja Denise Duncan és preciosista. Construeix un món sòrdid d’una família prou desestructurada, però des dels ulls d’infant d ela néta. L’àvia no parla amb ningú, sembla que hagi renunciat a la vida… si no fos pels geranis. Però, sigui en secret o imaginat per la petita Zoe (què importa, en el fons) manté un diàleg constructiu, que enamora, diverteix que juga. L’obra, té dos espais/moments ben delimitats: la casa dels avis on la nena ha d’estar-se una setmana acollida (amb contínues visites de la germana soltera que hi viu i també de la casada amb un potentat, que no se’l veu mai) i la seva amb els pares, després que la passessin a recollir ique tot acabi amb un dinar familiar prou dramàtic i dolorós.

Del joc es passa a l’emoció més fina. Del gruix amb tres converses cridades, se salta al silenci més trencador. La peça aconsegueix que l’espectador transiti per una montanya russa d’emocions. S’intueix en la dramaúrgia molt de pròpia història, d’autobiogràfic, si no dels fets concrets sí dels passatges emocionals. I, de fons, la mort. La de làvia i la del peix Tito. La por de la nena i la dels seus pares. I la de la tieta religiosa. I la de l’avi Paco, amargat, venut, vençut. Si tots els actors treballen generosament els seus personatges, destaca pel seu joc i la seva omnipresència i monipotència Meritxell Calvo. La noia, que fa tremolar els fonaments de tot un Joel Joan a Venus in fur, és ara la nena que desarma. La producció defuig del realisme perquè el discurs de la nena no coindideix amb el joc massa infantil. La seva energia la converteix en una mena d’hiperactiva inquieta. 

El to desmenjat de l’espai i la família, agrament perdedora, pot recordar els personatges vinguts dels teatres de Buenos Aires. En realitat, no hi ha res màgic que trenqui l’escena, res desmesurat (si no és la imaginació de la nena i la desesperació dels adults). És una peça que traspua amor i que commou. Molt recomanable i un entranyable homenatge als avis amorosos, que ja no hi són.