Explica Xavier Fàbregas en la introducció a les Obres Completes de Brossa que aquest dramaturg  s’imaginava el teatre i l’escrivia. No tenia necessitat que es representés. De fet, tenia bastanta ràbia als actors. Només volien que parlessin clar, que respectessin les pauses. Que no es posessin estupendos, vaja. La proposta que planteja l’Institut del Teatre amb el Teatre Nacional de Catalunya és molt interessant. Perquè convida a què Jordi Oriol (un follet boig per esquarterar el significat de les paraules) i Carles Santos (un compositor que també trenca els límits de l’harmonia servint veritables poemes visuals en un escenari d’imatges impactants i, habitualment, irreverents) a rellegir Brossa. Ells prefereixen inspirar-s’hi, des de la distància. De fet, un treball similar als de Cabosanroque amb el seu No em va fer Joan Brossa, però amb un resultat diametralment oposat. Els de CaboSanRoque han interioritzat els textos, els han reescrit en forma de paisatge i els hi han donat poètica amb el seu habitual desplegament de sons i aparells que es mouen a partir d’una complexa partitura de pistons i tubs d’aire. Oriol i Santos s’han quedat, sembla, en la perplexitat de les paraules: en un joc prou pocasolta, divertit, però que desarma Brossa i el deixa prou tou. El fan simpàtic quan l’artuista amagava una dosi de mala llet en les seves obres d’un humor cínic. 

Explica Fàbregas, després de llegir la muntanya de textos teatrals sense estrenar (la majoria), que Brossa no plantejava trames però sí situacions. Que es construïa a partir d’uns personatges molt ambigus, que es permetien delimitar amb la visió de l’intèrpret o, millor encara, de l’espectador. Aquest és el treball que Bonnín ha fet amb Diumenge, que es representa encara a La Seca. Els actors de l’Institut del Teatre (alguns amb ànima pròpia i una deicció notable per fer espategar un text de monosíl·labs, carregat de sonoritats extremes) no defensen cap personatge. Són ombres d’un text. Que, a més, tampoc porta més que a un joc. Podria allargar-se eternament o escirçar-se a la mietat i no passaria res. no hi ha evolució. no hi ha personatges. No hi ha intenció. I Brossa, insistia Fàbregas, per molt surrealista o teatre d el’absurd pogues semblar, pretenia que els seus personatges inventats fossin feliços, perseguissin aquesta franca felicitat.  

Santos s’estalvia les imatges potents (molt lloable va ser el seu darrer treball al TNC Patetisme il·lustrat), i ho cedeix tot a una peripècia. On, és cert, les paraules són més notes musicals que significats. Jordi Oriol traça un fil còmic que lliga la seva escena amb el recurs de “Cantar les quaranta”. Però no desglossa les paraules com faria a La caiguda d’Amlet o L’empestat i només sorprèn amb una escatològica conseqüència que ho empastifa divertidament. I sí, el seu poema visual és un balancí que confon el “que no” amb el “canó”. Tant ingenu com  contundent: No és el mateix negar-se a una cosa que posar-hi un canó pel mig (com a amenaça…) Ha estat un viatge de tots dos artistes que, potser, guanyarà profunditat en posteriors produccions.