“Tot el que es fa de cor, és suportable”, diu la filla (interpretada per Lua Amat) per explicar-se la relació estranya dels seus pares. Si en l’adolescència, tothom demana uns Pares normals (com el musical dels Amics de les Arts) la narradora de la peripècia es pregunta “com podien viure els seus companys de classe sense els seus pares”. Perquè ella vivia en un núvol de despreocupació, en un conte de fades, obviant els dimonis que anaven creixent a les seves espatlles. Paco Mir fa una adaptació sensible, amb tocs del divertit surrealisme dels dos progenitors (Sílvia Abril i Lluís Villanueva), amants de les excentricitats i de parlar-se sempre de vostè. I ballant, sempre ballant, fins a l’esgotament la cançó de Mr Bojangles, de Nina Simone.

Diu Joan Font (a El venedor de fum) que els seus fills sempre responien a la mestra que el seu pare “no treballava, que només jugava i viatjava”. De la mateixa manera podia respondre aquesta filla a l’aula. Aquesta parella sembla que es despreocupi de tot, fins i tot de la seva fortuna i de cultivar la relació franca amb les seves amistats, a canvi de viure bojament un amor, carregat de divertides mentides, sense dubtar, per a res, de l’altre. I la filla comprovava com el pare escrivia novel·les sense cap ni peus que divertia als editors, però que mai es publicaven, mentre la mare preferia fer amistat amb un ocell al pantà del costat del castell.

L’adaptació d’aquest llibret al teatre per part de Paco Mir (anteriorment se n’havia fet una versió cinematogràfica) és molt tendra. Mira de rescatar les bromes més insòlites, d’una divertida excentricitat, i de representar, només puntualment, algun passatge. Sílvia Abril és aquesta dona enlluernadora, feta a ella mateixa i que, només al cap dels anys, comença a tenir uns perillosos canvis d’humor. Villanueva (Quan temps em queda?) sap acompanyar-la amb aquest vals/blues imprevisible.

Mir ho tracta amb lleugeresa, sense dramatismes. Tot i la foscor dels fantasmes de la malaltia mental, la peça rara vegada perd el to de sala amb parets de colors amables i obertures originals. Només un cop, per un joc d’il·luminació d’aquell espai, sembla mostrar un rostre amenaçador que trencarà l’harmonia. Però la filla (com la proposta) prefereix quedar-se amb els bons records, envaint a l’abocador els mals records.

La família Bojangles en certa manera, practiquen un egoisme amable, dels que es despreocupen de res més que de celebrar la vida amb les seves amistats i coneguts. De festes, balls i còctels. Aquests dies, coincideix a la cartellera Elling, una altra comèdia tendra que parteix de dos interns d’un centre de salut mental que s’ajudaran en el dia a dia. La proposta de Pau Carrió, en canvi, és viscuda des de l’arrel. I hi ha els moments d’una normalitat diferent, però també els senyals evidents de l’abisme. Mir (Un jeta, dos jefes, El perro del hortelano, La plaça del Diamant, De mares i filles) ha preferit enfilar les anècdotes i amagar al fons la raó d’aquell desori. Està fet de cor, commou, i es fa del tot suportable.