Esperant Godot

Retrobar-se amb Godot (o esperar-lo, novament, vaja) avui és un repte majúscul. L'obra és tant plena de paraules com abstracta,Respira molt teatre de l'absurd i, sense quedar-se amb el focs d'artifici de les converses col·loquials divertidament intranscendents, arrossega un pòsit unes capes més avall. Ferran Utzet deixa totes les portes obertes als espectadors (els personatges, es troben immersos en una mena de bucle etern). Que siguin les cabòries de cadascú,les seves incerteses, les que vagin aflorant a mesura que els dos protagonistes s'avorreixen i proven d'eixorivir-se amb les trobades casuals del descampat. Esperant Godot demana temps, que respiri fora de la sala perquè vagi prenent la dimensió gegantina de l'existència humana, dels conflictes personals sense resoldre de cadascú. El treball que fan Nao Albet (recorda a la subtilesa fràgil de Ball de titelles) i Pol López (amb l'enigma a sobre com a Curiós incident...) està molt controlat. Troben maneres que ressonin les diferents rèpliques, sense esgotar-les de buidor ni dur-les a una pallassada excèntrica. La desolació del domador i la seva fera (o el que vulgui entendre cadascú, amb l'aparició de Pozzo i Lucky, percutors de l'acció Aitor Galisteo-Rocher i Blai Juanet Sanagustín) són una presència que transgredeix la seva aparent calma. La traducció de Josep Pedrals ha estat mesurada, sense explotar el joc que es podria trobar en el metallenguatge. De fet, Samuel Beckett va escriure, quasi al principi de la seva carrera, un text icònic que hi tornaria, en certa manera amb peces com Els dies feliços. La realitat que plasma Utzet és molt panoràmica, impossible d'abastar. No hi ha la denúncia la militància de Sopa de pollastre amb ordi però transpira molta més desorientació. Godot es fa esperar. I l'arribada del nen, de l'àngel (potser), anunciant la seva arribada no és més que una estació més d'aquest martiri. En aquest desert hi és tothom representat. Dia rere dia. O fan pudor els peus o l'alè. Insegurs de les certeses que abans imposava la religió (per exemple), ara tothom rep l'amenaça de trobar-se en el lloc adequat però en en el moment inapropiat. I rebre'n bastonades. Queda seguir vivint. I esperant. El dubte implica el desig de donar un sentit a la vida.

De «Tot esperant Godot / En attendant Godot» a «Esperant Godot». I de l'Empordanet a l'Empordabrut. M'explico. Deia Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989) que entre el 1948 i el 1949 es va posar a escriure aquesta obra simplement perquè necessitava airejar-se després de la complexa narrativa dramàtica de l'obra teatral «Eleutheria». No oblidem també que només feia dos o tres anys de l'horror nazi de la Segona Guerra Mundial. Per tant, les raons per airejar-se eren moltes. I per conrear l'absurd, també.Beckett no va publicar i estrenar «En attendant Godot» fins al 1953. I malgrat que el que havia dit l'autor irlandès d'airejar-se potser només va ser una “boutade”, tothom en va fer elucubracions filosòfiques i intel·lectuals. I encara en fa. Per això l'invisible i desconegut Godot es mereix que no se'n faci ni una més.Josep Pedrals s'ha encarregat d'una nova traducció. És un dels avantatges de repescar clàssics: el “refresh” imprescindible del llenguatge. Es podia recórrer a versions anteriors, esclar. Per exemple, el Teatre Lliure, fa vint anys, el 1999, encara a la seu de Gràcia, va recuperar la versió de Pere Quart / Joan Oliver. Va ser un dels èxits de la direcció de Lluís Pasqual... amb Anna Lizaran fent de Vladimir! Una altra de les negatives de Beckett —i els seus hereus— que deia que cap dona podia fer el paper perquè no patia de pròstata! Pobre Beckett... aleshores encara no s'havia inventat el fenomen del Me Too! El que sí que s'havia inventat és el quitrà. I l'escenografia ennegrida de l'artista Frederic Amat feia que l'obra es representés, com aquell qui diu, en blanc i negre.Ara, tant Josep Pedrals com el director Ferran Utzet —que debuta fora de La Perla 29— han fugit d'aquesta negror i han il·luminat el quadre. Com que estem en temps de pessebres, diguem que la Beckett i l'escenògraf Max Glaenzel han fet un “diorama” gegant que encantaria els dissenyadors del sempre polèmic pessebre de la Plaça de Sant Jaume. Aquest any li ha tocat el rebre a Paula Bosch, escenògrafa precisament relacionada també amb la Beckett. ¿S'entén ara la intenció “teatral” del seu muntatge nadalenc casolà ple d'objectes quotidians? A «Esperant Godot», dins del “diorama” de Max Glaenzel, hi han posat els personatges de Samuel Beckett durant tota la trama de dues hores —dues parts amb entreacte— que dura l'obra.A més, traductor i director s'han permès alguna llicència, amb bon humor, i han intentat alleugerir l'excés de transcendència de l'obra per entrar en un registre subtil de clown, cosa que als dos principals protagonistes, Nao Albet (que fa d'Estragó) i Pol López (que fa de Vladimir) els va com anell al dit. Per cert, per als amics, Gogó i Didí.Parlava de registre de clown i és així. «Esperant Godot» no acaba amb aquests dos protagonistes principals. Hi ha també el personatge explotador i imponent de Pozzo (l'actor Aitor Galisteo-Rocher) i el personatge esclavitzat de Lucky (l'actor Blai Juanet, un del trio de l'espectacular «Be God Is» amb Oriol Pla). En aquesta ocasió, Blai Juanet té el seu minimonòleg de glòria que deixa anar com si hagués engegat una motoserra. Escena imperdible!Tant els actors Nao Albet com Pol López doten els seus dos personatges d'un aire nou, almenys pel que fa a la memòria teatral més pròxima. Es mouen entre l'amnèsia i la tendresa. Gogó i Didí al cent per cent, doncs. Provoquen somriures. Provoquen rialles. Provoquen un rau-rau que esgarrapa. I a pesar que tothom sap que Godot no vindrà mai, aconsegueixen fer creure que l'esperança és l'últim que es perd i que en qualsevol moment apareixerà per un cantó del diorama.Un terra sorrenc, una pedra immensa que fa de llit, un arbre que treu fulles d'un dia per l'altre i la llum de la nit a cop de teló clàssic amb una lluna plena que ho envaeix tot. Un paisatge tan planià que l'anomenen fins i tot Empordanet. I tan poc net que Estragó el defineix com Empordabrut. I darrere l'esperança, l'infant que és l'únic que sí que sap qui és Godot, que sap com és i que sap on viu. La innocència de l'infant que sap que si es desitja molt fort una cosa, com els Reis, per exemple, al final es fa realitat. Però per ara, només sap que avui Godot li ha dit que porti el missatge a Gogó i Didí que tampoc no vindrà. ¿Caldrà esperar deu o vint anys més per veure-li la cara? (...)