Mar Gómez torna a fer una paròdia, ara del món del porno i al bell mig del carrer. Com es pot representar en dansa contemporània els embolics entre la senyora de la torre i un jardiner musculós? Doncs, la coreògrafa ha trobat la manera amb una desinhibició i una valentia notable. El seu joc, per moments un exercici acrobàtic que evoca al Kamasutra més nostrat, diverteix al públic. El mèrit és que sap donar la volta al que serien les escenes més explícites de primeríssims primers plans i al moment físic hi aporta un punt de drama. També ttronat, però que permet que hi hagi més capitols, més trobades furtives, els primers trencaments i la solució final: L’un vol portar-lo al llit de casa; l’altre no es vol moure del seu hivernacle. Les plantes d’interir ja han pogut comprovar la fogositat a cops de mànega, de desodorant, de batzegades… Genialment divertit, tot i que cal advertir del risc d’actuar despullat en un públic que envolta en 360 graus. La canalla seu a terra i des d’aquest angle cap paper de diar és capaç de cobrir “les vergonyes”. Les seves cares s’encenien de secret revelat, curiositat i fàstic (depenent sexe i edat, és clar).