Hi ha espectacles que s’habiten. Més enllà que hi hagi una trama i una forma, el que compta és ser-hi, respirar-hi. Sovint, és cert, parteixen de testimonis reals, relacionats amb aspectes de marginació social com pot ser la immigració (Alhayat o la suma dels dies, El rey del Gurugú o P.A.U. (Paisatge Als Ulls), les malalties psicològiques (Boja, Suite TOC num. 6, Jo soc la fúria) o, directament, la diversitat (La crua realitat). En aquesta aventura de Quim Llisorgas hi ha un caliu que arrenca abans i tot de l’espectacle, amb la guitarra de Lluís Cartes i la mirada calmada d’Ester Nadal advertint com s’ha de tossir i perquè no s’ha de consultar el wttsp durant la funció. tot i ser un escenari, el públic se sent com si fos en un menjador ampli i confortable, en què hi ha temps per escoltar-se i per a jugar amb la ironia per caricaturitzar les diversitats de cadascú (digueu-li Manolo, tant se val).

És una narració que parteix de la memòria del protagonista i que, mica en mica, la directora Ester Nadal s’hi incorpora com a veu per representar la mare o bé una monitora. Cartes, per la seva banda, manté l’ambient musical amb una tendra mirada i una escolta espiritual que va molt més enllà del que capten els timpans més fins. Llisorgas reclama fer un paper dramàtic més que no pas representar-se a ell mateix. Protagonitzar un Ricard III, com ho reclamaven Babou Cham i Rafa Cruz a Rosencratz i Guilersten són morts o ho reivindicava Helena Tornero a Nosaltres (a Nosotros nos daba igual) Tota la peripècia jurídica per a aconseguir disposar d’un titol qe l’acrediti haver cursat l’ESO, queda potser, com una lluita per a dignificar-se. I és important saber-se fer valdre, però és que, a més, aquesta falta de documuntació envia el protagonista (l’actor i el personatge) als llimbs de la vida social. I això, veient la seva voluntat i necessitat a participar-hi (el personatge i l’actor) és poc més que cruel, per part d’una Administració freda i insensible. Amb la voluntat de bastir la dignitat d’una mare i un fill que lluiten per superar els tràngols de la vida, queda coixa la reivindicació a passar la pantalla de la formació.

Ara, Llisorgas és lluitador i, com l’Albert Pla més càustic, es marca un Soy rebelde incorregible i tendre alhora. La revolució és a la cantonada. Es pot aspirar a Joel Joan, o a Marc Giró. Es pot sortir a reclamar la igualtat i la diversitat, lluny de l’uniformitat. I aquesta lluita tant personal dalt de l’escenari agafa un to catàrtic que fa còmplices els espectadors. I el públic aplaudeix agraït amb aquell somriure ingenu que s’ha anat cuinant, amb la senzillesa com a ingredient mare, des de l’obertura de sala.