Les codirectores de Fira Trapezi (Alba Sarraute i Cristina Cazorla) anunciaven a la presentació d’aquest espectacle, Entre bous i vaques, com una proposta de circ inclusiu. És cert, ara, atenció, té uns acabats molt més ambiciosos que altres espectacles comunitaris. El lideren cinc noies, Le Côte folle, que decideixen explicar-se (coreografiar-se, acrobatitzar-se) a partir de la pèrdua de l’àvia. Un dia, de sobte, desapareix i tothom comença a buscar-la. La seva llar de butaca, llibres i molta calma es veu regirada per un imprevist, que obliga a tocar tothom. I que marca una alarma que impedirà que mai més quedi sola. Les cures de dutxar-la i vestir-la (tot i la suposada càrrega dolorosa de contemplar una persona estimada que es despista) suposa una redescoberta. El cos brilla. La mirada, com perduda, redirigeix nous universos insondables.

De fet, el mà a mà del quintet, que destaca per una execució molt fina i sorprenents figures és pura fantasia surrealista dins del pis, on braços que surten del sostre alcen i permeten que levitin els cossis de les àgils. El sostre es converteix en una mena de plataforma que fa la funció de trapezi volant. El pis es transforma com si s’assistís a l’interior del cervell d’una pacient d’Alzheimer (com a l’escenografia d’El pare): De sobte tot es mou, les tapes canvien de color, les pàgines dels llibres surten volant. El terra deixa d’estar sota els peus. La catarsi arriba amb l’aparició de les àvies, que posen cos a l’àvia Rosa del petir relat que sustenta les figures acrobàtiques. Les cinc àvies se sumaran a les acrobàcies, ara com a àgil, ara com a portora. Mentrestant, ressona Els tres tambors. Màgic, espectacular i commovedor. Tres adjectius, aparentment antagònics que s’abracen com qui encalça dues mans creuant dit amb dit.