Enterrando a Dodot

L’ambició de La Bella Otero és notable. Atrevir-se a revisar tot un factótum teatral com el Tot esperant Godot implica tenir molta valentia o molta gosadia. O les dues coses a la vegada. Certament, d’entrada l’arbre del quadre patètic de Beckett es converteix en un bonsái. Impossible suicidar-se, efectivament. En la situació es passa de l’espera absurda, estéril, inútil dels dos protagonistas (Estragó i Vladimir) a la voluntat d’activar-se. A fer net i tornar a començar. O morir en l’intent. Això, directament apunta ja a una intencionalitat que se li pressuposa al text original.També es ambiciosa l’escenografia. Una mena de supositori (o de càpsula) ocupa l’escenari i els tres personatges femenins (tres?) esperen com si fossin acomodadores amb un somriure fred i correcte, tot preveient l’inici de l’acció. La il·luminació i l’espai sonor il·lustren una distopia, un món futurista de supervivencia. Si l’obra de Beckett s’escrivia amb una desesperança pel devenir de la humanitat (quan ja es fraguava la II Guerra Mundial) ara, se situa ja després del col·lapse. La Terra és inhabitable (aparentment) i tothom viu en búnquers. La indústria ha perfeccionat la tecnologia (més enllà del Fairfly de La Calòrica, o la d’un científic xinès que assegurava ser capaç de fer hamburgueses amb les proteïnes que crorien per les aigues residuals de la capital). En l'escena, efectivament, l’escatologia és inequívoca: des dels habitacles s'alimenten de la seva propia merda, després d’un procés de transformació de la màquina que els aconsella a la millor manera de conviure i sobreviure sense embogir. Ja no importa la climatologia que fa cada dia, ni els partits del dissabte vinent; ara només s’apunta al dietari quina ha estat la consistència i el pes del detritus.La desesperació troba un vincle amb la comèdia farsesca quan apareix una germana que ha fugit de la Terra i ha optat per sobreviure. Conviuan en un espai per a dos persones. I la relació es farà tòxica entre les des germanes, quan una d’elles s’atorgui el paper de pare, l’autoritat i les altres siguin simples veïnes. És aquesta figura la que s'envaletona, finalment i, potser en sentir-se desplaçada pel contacte de confiança entre Pipi i Popo, decideix trerncar l'ordre de l'ordinador central i fer una acció subversiva, pel bé de la Humanitat. Sap que és injust, que ell no els ha propiciat. Però entén que, si mai pot tornar fer-se una terra habitable per als seus flls, caldrà haver fet net i habitable. Arraconar els plàstics i regenerar la vida a través de reciclar-ho tot. De fet, a Dune, l’orina es transforma en líquid per sobreviure el calor del desert. Però en cinema, les situacions dramàtiques semblen menys provocadores i falses que en l’escena de l’aquí i ara.El 2013 la companyia estable de Casa Reial plantejava una societat supervivent en què només es podía viure si algú cantava en directe, un cop s’havien fos tots els aparells de reproducció. A El gran despropòsit si algú no escoltava una cançó en directe, el cap li esclatava. A3, uns anyes més tard imaginava una nova mirada en un territori trinxat. Yes, potser succceia en una mena de desert que espodia emparentar amb el Fando y Lis d’Arrabal o amb Dies feliços de Samuel Beckett. Ara, La Bella Otero planteja un futur igualment nihilista des d’una percepció artificiosa. Però es treu de la màniga una opció a actuar, a revoltar-s’hi, a sortir de la càpsula i probar de trencar una tendència que sembla que els envii al final de la civilització. Sigui per què es deshumanitza la humanitat o perquè l’opció de reviure és cada cop mes remota. Ho fa amb uns diàlegs que de l'absurd, salten a l'equívoc, amb un interessant canvi de rols i una angoixant supervivència a base de generar l'energia necessària per a mantneir la càpsula activa fent rodar les rodes d'una bici ciclostàtica.

Entre Beckett y Black Mirror. Entre Final de partida y Quince millones de méritos (temporada 1, capítulo 2). Enterrando a Dodot de La Bella Otero es un híbrido difícil de definir. Una ocurrente ficción climática llena de diálogos paronomásticos, divagaciones metafísicas y humor escatológico en todos los sentidos. Porque se trata de comer excrementos para no morir, de hundirse en una escatología para evitar la otra. Su trama es conocida, aunque aún esté por venir: tras una catástrofe medioambiental que ha vuelto inhabitable la superficie de la Tierra, una corporación privada, Top Uranus, ha hecho negocio de la crisis y ha construido habitáculos subterráneos donde los supervivientes prolongan sus días, envidiando quizá a los muertos de un suicidio colectivo en Facebook, reciclando sus excrementos y alimentándose de ellos. La idea surgió en 2011 del doctor Mitsuyuki, que fabricó las primeras hamburguesas a base de heces humanas, mezcla de investigación puntera, exotismo oriental y noticias falsas. Se non è vero, è ben trovato. Las tres protagonistas de Enterrando a Dodot, las beckettianas Pipí, Popó y Papá sobreviven así, aisladas del mundo y comiendo sus propias heces recicladas.El relato de Enterrando a Dodot se prolonga durante menos de un año, dando saltos adelante y atrás en el tiempo, encomendando cada día al estado escatológico de la cuestión: estreñimiento severo, diarrea ligera, normalidad. Las tres protagonistas comen sus desechos y pedalean sobre una bicicleta estática para generar la electricidad que necesitan. El ciclo trófico y vital cerrado sobre sí mismo, reducido a su mínima expresión. Pipí y Popó tienen sexo por aburrimiento y hablan por hablar. Y de esto último surgen las divagaciones filosóficas que dominan el tono de la función. Con fundamento o sin él (eso lo decide un algoritmo), las protagonistas se preguntan por el genio maligno cartesiano que nos hace dudar del destino o de la existencia de Dios. Tratan de poner nombre a sus relaciones cuando una pareja se rompe y se forma otra, a pesar de que no hay terceros que obliguen a nombrar nada. Se preguntan por lo que es real, por la verdad y la mentira. Y así pasa un año y la escasa hora de función de Enterrando a Dodot.La obra mantiene el ritmo en todo momento, servida por tres actrices que especulan sobre la existencia con la misma desenvoltura con que comentan la textura de sus heces. No hay impostación intelectual, aunque los diálogos puedan tender esa trampa. Tampoco hay más guiños fáciles que los permitidos por el viejo humor escatológico de toda la vida. Enterrando a Dodot, sin embargo, renuncia al giro de guion y al clímax, mantiene a sus protagonistas hundidas en su lánguida vida confinada, se disuelve en un incierto desenlace y sólo un poco antes insinúa la pregunta inevitable: ¿vale la pena vivir así o es mejor la renuncia colectiva organizada por las redes sociales? El dilema es aterrador, pero vivimos en una sociedad que no puede permitirse no planteárselo. Enterrando a Dodot lo plantea a bocajarro y con humor. No es la primera ni será la última ecoficción sobre nuestra ecoansiedad, sino que prolonga la estela iniciada por los Julio Verne, Frank Herbert o J. G. Ballard. En estos días en que Naciones Unidas celebra su vigésimo sexta cumbre sobre el clima, entre rostros serios, palabras solemnes y escasas acciones, Enterrando a Dodot es una forma de reír por no llorar de la que se nos viene encima.