No se li pot demanar a Homer, autor de la «Ilíada» —entre altres coses perquè fa malves des del segle VIII abans de Crist—, que aclareixi d’una vegada la relació entre els personatges d’Aquil·les i Pàtrocle del seu poema èpic. Davant de la incògnita deixada com a llegat pels temps dels temps a múltiples interpretacions, de la qual ni els grecs antics en van treure l’aigua clara, cal donar per bona aquella que qualsevol altre autor, des de Plató a Sòcrates fins arribar al dramaturg Alberto Conejero (Vilches, Jaén, 1978), aporti com a conclusió de la seva mirada.

I així és com l’etern dilema d’«Amic e Amat» es fa present en aquesta recreació lliure, interpretada, i prou reconeguda des de la seva estrena fa dos anys, per l’actor Rubén de Eguía, sobre el personatge de Pàtrocle, un dels que té més joc dins de la «Ilíada» i la guerra de Troia.

L’anomenat Pàtrocle o «glòria del pare» de nom de fonts, amb un currículum de sang i fetge considerable, es presenta aquí mostrant el seu costat més noble i amb l’idealisme, gairebé ingenu, que li fa pensar en el fons que el pitjor de la guerra és que ningú en surt ben parat i que, amb pau i amor i allà glòria —fent honor al seu nom—, és possible un altre món on no imperin ni l’horror ni la venjança en nom d’una bandera esfilagarsada o una pàtria esqueixada.

La clau del discurs d’Alberto Conejero és que, partint de l’antiga Grècia, parla també de l’avui mateix i, per extensió, de molt a prop d’aquí mateix. On hi havia rocs i sagetes —el cinema ha fet molt de mal en l’imaginari del clàssic troià!— ara hi ha míssils de llarg abast esperant en reserva al magatzem bèl·lic per quan a Zelenskins, Putins, Netanyahus o els seus successors els agafi la dèria de pitjar el botó vermell.

El trio del monòleg «En mitad de tanto fuego», després del dramaturg Alberto Conejero i l’actor Rubén de Eguía, es completa amb el director Xavier Albertí, que sembla que d’un temps ençà vagi confegint una mena d’antologia d’espectacles de petit format, minimalistes, on només la força de la paraula, la caixa fosca —aquí n’hi ha prou amb una cadira com en altres propostes similars— i el matís de la il·luminació i de les ombres parlants —disseny també seu i de Toni Ubach— basteixin un relat que corprèn els espectadors per la dimensió de la balança entre la fortalesa i la desolació de Pàtrocle.

L’actor Rubén de Eguía paladeja el discurs de rerefons poètic, s’atreveix amb el grec antic —qui l’ha vist i qui el veu— i ho fa sempre gairebé sense moviment. Cal recordar encara, del mateix Xavier Albertí, la direcció d’aquell immens «El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc», amb Pere Arquillué.

Aquí, Rubén de Eguía manté una mirada permanent cap als espectadors que es fa penetrant, tan penetrant com les paraules de l’heroi fins al punt que té la força seductora de fer oblidar la gesta sanguinària de fons, sense oblidar que on hi ha amor també hi ha odi. Ja ho deixa clar el «Llibre d’Amic e Amat»: «Digues, foll: què és aquest món? Respòs: Presó dels amadors, servidors de mon amat.» (…)