Tres
contes que se serveixen de cistelleria i mobles de vímet per ser explicats.
Aquest material, encara present al nostre dia a dia però que ha viscut èpoques
millors, va com anell al dit per narrar les aventures de la iaia Enriqueta, la
protagonista de l’espectacle. Hi va no només pel seu intrínsec punt nostàlgic,
també per la facilitat de construir múltiples i imaginatives escenografies que
recreen des d’un globus aerostàtic o un tren de vapor a un palau o una
serralada.

La primera
història, titulada “El conte dels viatges”, és, de llarg, la millor de les
tres. El públic descobreix com l’àvia corre món, de Nord a Sud i d’Est a Oest,
treballant i gaudint de la gent que troba pel camí. A més d’aprendre algun tret
que els caracteritza, els espectadors participaran activament de la funció ja
sigui picant de mans, gesticulant o recitant una frase que es va repetint.
També hi ha espai per l’humor, amb passatges que acaben esdevenint familiars i
alguns acudits que –marca dels deParranda– no s’adrecen als infants, sinó a uns
adults que els recullen amb complicitat.

Els dos
següents contes, més breus i centrats en la història del balancí de l’àvia i la
seva excursió a Montserrat, no mantenen el nivell de la primera part. No ho fan
més aviat per l’argument i la introducció de cadascun d’ells en el conjunt de
l’obra que no pas per la interpretació dels actors, que diverteixen i connecten
ininterrompudament amb els petits. Però bé, detalls com aquest es podran anar
polint a mesura que el muntatge prengui volada, ja que aquesta crítica
correspon tot just a l’estrena. També caldria definir millor la figura del
tècnic de so, presentat i interpel·lat, però en canvi pràcticament invisible en
la foscor d’un racó de l’escenari.

Un
espectacle de teatre per gaudir en família i passar una molt bona estona.
Entreteniment i diversió assegurada.