El títol és una provovació. I és, també la resposta que l’alcalde de l’època franquista va utilitzar per excusar-se de les indecents condicions urbanístiques en els barris dient que “a Bangkok també hi havia rates”. La immigració es va amuntegar a les grans capitals i ocupaven els espais dels marges que menys molestaven a la ciutadania autòctona i a la benestant. La peça és una sentida i voluntariosa visita a la història de l’Espanya pobre de la Granada franquista, un documental que incorpora poemes d’Antonio Machado, o cites de Pilar Primo de Rivera, com a fundadora de la secció femenina de la Falange Española. Tot ajuda a emmarcar un quadre en què la dona tenia una Guía de l’Esposa Perfecta amb el que se sotmetia a l’home i al Poder. Alguns d’aquests articles es repassaven en el Souvenirs, del Projecte Comunitari de l’Antic Teatre, amb unes àvies, avui empoderades (Les vedettes).

El problema del muntatge de la companyia La Voz Ahogada és que no troba un to i un ritme que, a més de commoure, empatitzi amb l’espectador. Darrerament, s’han vist altres produccions (Ana y Serafín, Forasters vindran…) també amb un cert aire de testimoni que denuncien un desemparament social dels nouvinguts. Famílies coratjoses que, amb l’empenta del que vol sortir de la misèria aconsegueix un lloc humil de subsistència. Avui, la situació es repeteix amb els nouvinguts extracomunitaris. Les grans urbs no han après encara a acollir, integrar i absorbir els fluxes migratoris que, la maeixa economia liberal adverteix que serà impresindible per a la subsistència del capitalisme, de les pensions, del dia a dia.