Pare i filla (Piero i Alma) Steiner signen un tendre muntatge en què el clown passa per sobre de la coreografia. Mana excessivament la paraula (una eina refugi del pare) que ajuda a delimitar el context d’aquest Il mondo. Si la vida fos només un dia preciós, ensenyaria el cercle vital en què el pare protegeix la filla, fins que és la jove la que cuida el progenitor. En aquest cicle vital, continuarien les celebracions, les anècdotes i els petits secrets com el d’El llarg dinar de Nadal, per exemple, que travessa diverses generacions. En el que és un segon pas del muntatge després dels Embrions del 2023 a l’Escena Poblenou (hi ha comentari a sota), la peça li falta trobar encara solidesa. Davant de la fragilitat del material (que ho és i això ho fa preciós) es refugien massa d’hora en les aptituds del pare. Que són molt agraïdes, però que descompensen la mirada de la filla. Sí que ella es guareix amb el darrer monòleg, amb una naturalitat envejable. I que, abans, ha insinuat alguns flaixos de dansa amb la columna vertebral i les extremitats enfocant al cel torçant-se com en espiral, que traspassen cap a l’infinit com les columnates del baldaquí a la Basílica de Sant Pere, al Vaticà. Seria interessant que, avançat el context, el moviment (sigui en la dansa social del vals o en altre formes més contemporànies) agafi les regnes i ensenyi com el pare cedeix pacíficament el protagonisme a la filla, sense deixar d’acompanyar-la. La peça es tanca amb una poètica dolorosa i redemptora alhora, preciosa. Entendre que les cançons acaben amb un cop de bateria final o amb un fade out de la tornada és segurament la més dolça de les morts, amb les que s’abandona la vida sense ferir la generació posterior en què en part, s’hi reviu.

Comentari del 23 d’octubre del 2023 (Embrions#10 de l’Escena Poblenou)

Piero Steiner és un artista amb múltiples cares. Tot i que sovinteja en el circ amb un ésser que sempre dubta, que s’embarbussa, que vol quedar bé però no sap ben bé com fer-ho també s’ha deixat veure puntualment en la dansa (La set i la revolució) I de la performance teatral (Constructivo). De fet, Piero Steiner constata la proximitat de les disciplines en aquesta lenta arrencada del segle XXI. L’artista comparteix escena, ara, amb la seva filla Alma. Amb ella reviu els jocs de la infància (quan ella deuria ballar sostenint-se sobre les sabates del pare en un vals divertidament delirant, fins a caure marejats al terra). Però els dos també fan una dolorosa i tendra projecció a la segona infància, la de la senectud del pare. Llavors és Alma Steiner la que es dedica a les cures, la que intenta ser ferma i efectiva davant les febleses del qui havia estat el seu far en tota la vida. Una desfeta con la de Moriu-vos i que també la que va plantejar Castellucci (Sul concetto di volto nel figlio di Dio, Teatre Lliure, 2012). També la família Pla-Solinas aborden els canvis de rols en la seva delirant i poètica Travy.

Junyi Sun, de Kernel Dance Theater dirigeix una producció que, a diferència de Lóng, no troba murs culturals a eliminar. És des de la intimitat de la família que expressa unes situacions universals. De fet, una altra forma de demostrar que, tot i la diversitat de religions, de color de pell, de cultures…, al final partim i marxem d’un pinyol natural que és la relació íntima amb la família (sigui la genètica o la sobrevinguda).