Josep Maria Mestres (director, al 2007, d’El ventall de Lady Windermere) té la percepció d’un rellotger suís amb la dramatúrgia britànica. Atrevir-se amb una dramatúrgia d’una desconeguda a Catalunya (Laura Wade) demana tenir un pols molt fi. El públic dempeus va celebrar-ho a l’estrena, d’una forma més sincera de l’habitual. La peripècia d’una noia de 19 anys que torna a la casa paterna, d’on la van enviar a casa de la tieta als 5 anys, i que revoluciona l’asfixiant aristocràcia rural per una personalitat educada i enginyosa alhora, fa un tomb inesperat poc abans de la meitat de l’obra. No ho desvetllarem pas en aquest paper. En tot cas, sí que es pot constatar que el repartiment de 17 intèreprets a escena és la millor escenografia i que els seus moviments subtils són d’una estampa preciosa i encomanadissa. No falta ni sobra ningú. (Gran mutis cap a la sala d’espera de Jordi Banacolocha)

Els Watson és una peça amable, romàntica, còmica, sorprenent, pirandelliana que es manté en un to entre cordial i refinat. Sense trepitjar, pràcticament el prosceni, i amb uns finestrals de gran alçada que donen la imatge d’una certa riquesa que ve imposada per una jerarquia social i uns costums que aclaparen la majoria dels mortals. I els que viuen en el privilegi, queden ensopits de tanta abundància (grandiosa vis còmica de Mercè Arànega, Laura Pau i Dafnis Balduz). Excel·lent ridicul el paper romàntic de Jordi Coll. L’obra vessa bon gust amb un vestuari d’època i unes cortines que deixaran pas, a un tàlem monumental. És en pijama, sense els visos i les armilles, que el cos i la veritat bateguen de forma imprevisible.

Laura Wade fa una lectura molt intel·ligent de la novel·la inacabada de Jane Austen. Que no tingui una conclusió concreta, permet que tots els finals siguin possibles. I aquí és on Wade juga al seu escriptori confessant que li agrada que li aplaudeixin i tement que algun dia, presa per la creació, faci un disbarat. És evident el paper principal de Laia Manzanares (Emma Watson) i Laura Aubert (Laura Wade), però fins a la nanny més despistada (Lluïsa Castell) té una pausa llarga que es guanya mentre neteja les culleres de plata. Mentre que Manzanares manté verge la seva aparent espontaneïtat (sense la insolència de Temps salvatge), Aubert desconcerta en el deliri (A teatro con Eduardo, L’hostalera). Al costat, la família prova de sobreviure amb la seva dignitat trepitjada (Paula Malia, generosa; Mireia Illamola, tirant de caricatura; Olga Onrubia més ambiciosa que la jove de Les tres germanes i Marc Rius, calcasses com el marit d’ídem)

L’espai del Paco Azorín juga amb el gust de la buidor. Pràcticament, tot es completa amb unes cadires, els finestrals, i les cortines. Hi ha un joc teatral en voler ensenyar les armadura dels finestrals. El deliri es frena en el moment just abans de descarrilar. La Sala Gran del TNC allotja una producció que mereix omplir fns a la bandera perquè sense ser una peça de militància, va esquitxant les convencions socials previsibles del XVIII que, en certa manera, colpegen l contrasten amb la immediatesa desfermada del segle XXI. Laura Wade s’apunta les indagacions del que ha anat descobrint en la seva recerca com si fos un Sherlock Holmes contemporani. No té ningú que l’acompanyi, si no és la seva petita Emma revolucionària i les seves pors elementals, estimats Watson!