Els pares i les mares del segle passat ho tenien clar a l’hora de fer pujar ben drets els seus plançons: “Si dius mentides, et cauran les dents!», amenaçaven. I el més evident era que, a una edat determinada, les dents sempre queien, i encara cauen. Per tant, el més segur és que tota una generació d’infants, avui ja joves adults, estiguin traumatizats pel fet de sentir-se culpables d’haver dit segons quines mentides sense ser-ne conscients.

Alguna cosa semblant els passa a aquestes dues parelles de pares que el tàndem de la comèdia catalana que formen els dramaturgs i guionistes Yago Alonso i Eva Mor han creat al voltant de la criança dels seus primers plançons —dues nenes amigues o amiguíssimes de l’escola bressol, a la ratlla dels cinc anys fets i a punt d’entrar a primer curs de primària— que han provocat que també siguin amigues o amiguíssimes les dues parelles de pares en qüestió.

Yago Alonso —autor també conjuntament amb Carmen Marfà d’obres recents amb èxit garantit com «La presència» (estrenada a La Villarroel) o «Mesures extraordinàries» (estrenada al Teatre Borràs), sense oblidar «Ovelles» (peça de la Flyhard i que encara cueja)— ha disseccionat ara amb la també autora i guionista Eva Mor, en clau psicològica, la manera d’actuar i de fer de les dues parelles protagonistes, una de les quals està entrampada sota la pressió organitzativa i de bona fe de l’altra, sense poder respirar ni els caps de setmana, ni els ponts festius, ni les vacances de Pasqua, Nadal i les d’estiu, quan la parella organitzativa —de cognom Plans— ja té, valgui la redundància, els “plans” fets sense consulta prèvia.

I és així com la parella assetjada trama una estratègia per desfer-se de la parella assetjadora inventant una mentida d’aquelles que no fan mal, però que poden posar remei a l’opressió que uns estan vivint sense que sàpiguen com es poden treure els altres del damunt.

Deia que la comèdia «Els plans» és una anàlisi psicològica d’una situació generalitzada que a segons quins espectadors de la mateixa generació en el moment de criar fills com més bé millor perquè no es converteixin en corbs els alertarà d’alguns dels mals que planen per damunt de la societat familiar contemporània: els insuportables grups de whatsapp dels pares de l’escola, les plagues de polls, les dèries i les fòbies dels uns cap als altres, el sa hàbit de criticar els amics més amics quan aquests no són al davant, la pressió de la feina sense conciliació familiar, l’ús i abús de l’amistat per egoisme mutu, la necessitat de l’amistat en un món on sempre que es queda per sopar i ja es pot tirar l’arròs hi ha algú que té la paella pel mànec…

Una comèdia breu, uns vuitanta minuts a tot estirar, que acaba posant davant el mirall el dilema comú entre treballar per viure o viure per treballar. I també el dilema sobre si cal tenir amics per sobreviure o si cal sobreviure per no perdre els amics. En aquest sentit, els quatre intèrprets, Llorenç Gonzàlez i Núria Deulofeu (la parella assetjada) i Laura Porta i Roger Cantos (la parella assetjadora) mantenen un tête-à-tête a vuit mans que no afluixa en cap moment i que es va enfilant com un pilar de vuit amb folre i manilles fins a fer l’aleta, una aleta que coincideix amb el fosc final.

El dilema que plana sobre «Els plans» fa que aquesta nova comèdia de Yago Alonso i Eva Mor tingui sempre un to més aviat amable, amb el somriure permanent de l’auditori, sense que provoqui grans esclats de rialles perquè la mala bava de fons no és broma: hi ha mentides que no fan mal, però és indescriptible el mal que fan quan es descobreix que allò que podia ser veritat només era una mentida amb la intenció de fer esclatar la sagrada i reinflada bombolla de l’amistat.