Ara que tothom, amb la insensatesa líquida que
ens bressola, fan ois a la filologia, resulta particularment estimulant el
muntatge de Els mots i la cosa de
Jean-Claude Carrière, un hilarant diàleg epistolar sobre les mil maneres d’anomenar
el sexe, els seus actes, òrgans i funcions. Admirable és l’adaptació al català
feta pel mateix protagonista, amb l’assessorament d’un veritable especialista
en la literatura catalana i els gèneres eròtics, Anton Espadaler. Ricard Borràs
porta la veu cantant, donant consells per carta sobre l’ús i maneres de
descriure els ginys generatius del cos humà i els eufemismes laborals,
hortofruitícoles, animals de pèl i ploma, estris de les artesanies més variades,
que s’han usat al llarg de la nostra història literària i encara s’usen en una
explosió de metàfores, metonímies, calemburs i altres figures retòriques aptes
pel fornici. Elena Garcia, que ha hagut de substituir a última hora a la
programada Laura Guiteras, fa de receptora d’aquestes sucoses lliçons de
filologia eròtica, que remena amb vivesa des del Tirant fins a Sagarra, passant
pel Rector de Vallfogona i tota la cançonística popular. Només s’han deixat al
tinter “es maripapo”, brillant eufemisme del sexe femení usat en les gloses
coentes que ressonen en les nits mallorquines de santantoni, l’origen del qual
caldria situar-lo en l’època del barroc. La glosa diu així: “Una al·lota amb un
bastó, / se ponyia es maripapo, / i el se va posar tan guapo / que el s’inflà com un
tambor”.