El fet que la història del guionista i dramaturg David Plana (Manlleu, Osona, 1969) es presenti amb el títol d’«Els Encantats» pot crear una dualitat d’interpretació. ¿Espai físic o estat anímic? Ara ja sabem del cert, però, que es refereix a Els Encantats del Pirineu català, les dues gegantines muntanyes que vetllen l’Estany de Sant Maurici al Parc Nacional d’Aigüestortes, damunt d’Espot.

No és que l’autor hagi volgut fer, com ha fet el dramaturg Jordi Galceran amb la Patagònia de FitzRoy, una cordada pirinenca sinó que el paratge muntanyenc i boscós pirinenc li va de primera per situar-hi els tres membres d’una família —pare amb els dos fills, germà i germana ja postadolescents i de vida lliure— que mantenen el mite del record del temps feliç arran d’una anada al Pirineu quan encara eren adolescents.

L’obra de David Plana data almenys del 2015, quan va guanyar ex aequo amb Josep Maria Miró el premi Frederic Roda de Teatre. No l’havia estrenada fins ara i, quan ha arribat el moment, l’autor ha aixecat una lleugera polseguera en expressar el seu “xoc” en veure els primers assajos de la posada en escena que ha creat la directora d’origen italià Lucia Del Greco (Roma, 1992). Un “xoc” que sembla que ha perdurat almenys fins al dia de l’estrena perquè l’autor no es va afegir amb la resta de la companyia a la sortida a l’escenari per al ritual de salutació.

Polèmica a banda, la reinterpretació que n’ha fet la jove directora Lucia Del Greco, a partir de la lectura del text de l’obra de David Plana, es mereix un ferm aplaudiment perquè dota el rerefons de la trama amb un aire de gènere fantàstic i mitològic que lliga molt bé amb l’ambientació de l’espai pirinenc on la situa l’autor.

La muntanya necessita nodrir-se de la gent que la freqüenta. Engolir-los i fer-se’ls seus com un vampir. Per això Els Encantats representen, segons la mitologia, dos antics caçadors que van abandonar la celebració de la missa per caçar un isard i quan el tingueren a tret els dos es van convertir en pedra.

L’obra fuig d’aquesta referència mitològica, però l’adaptació de Lucia Del Greco s’hi acosta subtilment situant els tres protagonistes —pare, fill i filla— en un toll d’aigua com si estiguessin dins mateix de l’estany —primer, fins i tot amb una barca pneumàtica que recorda els esports de risc més actuals dels rius pirinencs—. I també s’hi acosta quan el quart personatge de l’obra —una enigmàtica i igualment mitològica “dona d’aigua” com les que diuen que habiten els estanys occitans, bascos o catalans— obre una interpretació entre l’auditori sobre el seu origen i simbologia i encara més si es recorda que aquests éssers màgics i d’aparença dolça es poden convertir de cop i volta en ferotges i malignes quan algú envaeix el seu territori.

Per mantenir el suspens que la trama de l’obra té de rerefons, no desvelaré quin és el drama intern que pesa sobre el pare i els seus fills ni tampoc les circumstàncies que fan que la relació entre ells s’hagi glaçat durant el pas del temps i que, quan la germana intenta que es desglaci, com si fos un allau d’estiu, acaba transportant-los des del mite adolescent del bosc a la clariana que ho destapa tot.

L’obra «Els Encantats» compta amb una bona interpretació coral —molt potent Òscar Rabadán i molt creïbles els altres tres intèrprets— que porta el discurs a construir una història familiar farcida de clots, llums i ombres, com si fossin diferents trams d’un camí de muntanya pedregós. I també compta amb una delicada concepció escènica amb una suggerent llicència coreogràfica en clau de xipolleig i davant d’un mur platejat, que tant podria ser el mur gèlid d’Els Encantats com el mur del bosc de Sant Maurici alliberador i que té el recurs escenogràfic d’algunes finestres mòbils que serveixen per anar descobrint a poc a poc que els tres membres de la família, pare, fill i filla, són vetllats i també xuclats, des que han arribat al Parc d’Aigüestortes, per l’enigmàtica “dona d’aigua” que viu en els seus records i que els burxa la memòria. (…)