Doncs no hi ha hagut remuntada. I sap molt greu. Jordi Prat i Coll és un autor, dramaturg i director teatral amb molt cop de canell intel·ligent. Li agrada l’esfera de l’excés (des del Copi a l’escatologia exagerada catalana) i alhora s’atreveix a mostrar-se vulnerable amb peces d’una desesperança que fereix (Fàtima).El director tenia el favor de Xavier Albertí al TNC, que li havia encarregat diverses peces des d’un semimuntatge de Liceistes i cruzados. I dos cops, havia entrat a la perillosa Sala Gran. El primer cop, amb un text més aviat prim d’Els Jocs Florals de Canprosa, que ell va saber girar com un mitjó amb una contextualització genial, de flaire de dramaturga centreeuropea, carregada de cites del mateix Santiago Rusiñol, tant polèmic com enginyós. Menys sort va tenir la seva segona aventura, que abandonava la comèdia més estripada i hi deixava un gest (quasi imperceptible) de l’atemptat del 17-A en l’adaptació de La Rambla de les Floristes.

El dramaturg sempre havia demanat triar l’obra per fer la seva pròpia dramatúrgia. Carme Portaceli li ha cedit aquest compromís. La veritat és que la tria d’Els criminals deixava bastant fred perquè aquest teatre farsesc d’una denúncia quasi pueril sobre l’evidència que la justícia és ben cega podia tenir una cabriola interessant amb la mirada actual. La memòria històrica es pot buidar de contingut, la corrupció troba massa escletxes de fuita ara, els rapers que canten els abusos de la Corona surten esquitxats a presó (o exili). I no cal parlar del procés i de les giragonses que encara pot donar l’amnistia a les tarimes dels jutjats més reaccionaris. Aquest Bruckner té un to més aviat descafeïnat com aquell Frank V. Opereta d’una banca privada.

La proposta ha tingut un repartiment ambiciós (des de Joan Carreras a Cristina Plazas, Maria Santallucia, Lluís Soler o Maria Rodríguez). La construcció de l’espai és molt suggerent (tipus Rue del Percebe 13) que pot recordar al pròleg de Hamlet (European house) que Rigola va fer al Lliure. El problema és que la peripècia dels personatges passa massa de pressa. No hi ha els gags que els caricaturitzin, vinyeta a vinyeta; només un esquitx de rèpliques que demostren la pobresa d’esperit de la majoria de personatges.

En el judici i, sobretot, en el cabaret final (que és on hauria d’esclatar la raó de tanta provocació de bons costums per davant i sexualitat desfermada pel darrere) el castell de focs no aconsegueix aguantar l’envestida. Prat i Coll va fer una celebradíssima Requiem for Evita. Aquest estiu, va voler pujar un graó el seu excés (ara quant a producció) amb For Evita. Astracanada musical. Era un divertit despropòsit, en què tothom hi tenia cabuda en aquesta mena de missa laica exaltant un personatge (també mitificat per Copi, ves per on). Era una caricatura que es feia a si mateix, Tenia sentit i divertia. Però, lamentablement, aquest cop amb Els criminals no es pot aplicar el comodí de l’astracanada, perquè la peça és triada per voluntat pròpia, perquè el pressupost i l’equip hauria de servir per donar molta més potència i força al muntatge. I perquè el discurs de la hipocresia dels reaccionaris (i l’extrema dreta se la pot convertir en nazis o en rèptils que van dominant el planeta Terra) té una sortida tan desafinada que sembla que l’acudit acabi sent l’eslògan.

La genialitat de Prat i Coll (que sempre sorprendrà als que no li hagin vist treballs anteriors) ha sucumbit per un muntatge amb uns fonaments massa prims. No el condemnarem a corrupció però sí a una certa despreocupació a fer molta salsa, per tan pocs macarrons.