A la tercera biografia (juntament Buffalo Bill i Jaume I), Ramon Madaula s’ha desprès de la peripècia i ha tocat os. El to de comèdia es manté intermitent i la ficció situada a les rotondes de Vacarisses (Adossats), als pavellons d’Alpicat (Perduts) o a les sagues tèxtils sabadellenques (Els Brugarol) es trasllada a un fet històric que ell ficciona. Al costat dels dos representants de l’imperi francès (Napoleó) i de la Corona espanyola (Giusepe Bonaparte) en un instant íntim que desencadenarà la seva derrota, Madaula s’interessa per la relació d’amor/odi entre germans. Les contradiccions del poder han estat una de les seves intencions (L’electe). Ara hi juga amb els dos protagonistes i un dramàtic tercer personatge, el mameluc que viu aparentment en l’escalf de la glòria, però sent un esclau.

La foto de tot un José María Aznar amb els peus sobre de la taula amb George W. Bush va demostrar la informalitat de l’alta política. Aquella foto va empènyer l’exèrcit espanyol a sumar-se a la guerra d’Iraq (i a no se sap quantes conseqüències més). El Poder se sent superior i pot desitjar la camperola que ha vist des de la calessa, les concubines que es mouen per la Cort o un massatge íntim del mameluc. Ningú li posava cap impediment fa 200 anys; avui, sortosament, cal suposar que sí que tindria conseqüècies polítiques. Al costat d’aquesta impunitat, Madaula ensenya dos germans fràgils, que necessiten abraçar-se, que es retreuen els insults infantils que van marcar en el tendre cor dels vulnerables. I que, ara, han transformat en una mena de cuirassa per abassegar tot allò que els sembla necessari acaparar. Potser la seva intenció de crear uns Estats Units d’Europa amb els ideals de la Revolució Francesa (sense guillotines) podria ser lloable, però les formes per aconseguir-ho ja són més qüestionables: tenen la necessitat d’imposar en comptes d’escoltar i adaptar-se al que proposen les diferents societats que els ha tocat governar.

Pau Roca fa d’un insensible Napoleó que només s’estova en una banyera d’aigua calenta; David Bagés, un Pepe Botella contrariat que accepta aprofitar l’aigua tèbia de la banyera però que s’esglaia pels massatges que li suggereix el criat del seu germà. Per acabar, Oriol Guinart té el paper més silenciós, però el que fereix amb major precisió. Les seves rèpliques com si fossin agulles de cap en comptes dels discursos de sabre i capa dels dos monarques, acaben mostrant millor que cap la diferència d’estaments. Com si fos un bufó de la cort britànica, té la llibertat de dir el que pensa sense por a ser decapitat i, encara que els dos germans sembla que no l’escoltin, canta les 40 a un poder jeràrquic instaurat des de la força i la por. En aquella petita cambra que es dibuixa un ambiciós mapa d’Europa unida, en realitat celebren el cocido amb xoriç que els enamora a la boca, però els condemna a les morenes més inclements. Madaula, que sempre ha reivindicat un teatre popular, de comèdia amable, ha pujat un graó d’intenció dramatúrgica en aquesta peça en què, al costat dels riures (menys sorollosos), s’hi descriu la soledat del Poder i la incapacitat de governar a cop de mall.