Fa uns deu anys, els germans Albert i Allen Hugues van dirigir en cinema el film postapocalíptic —i no gaire aconseguit— «El llibre d’Eli (The Book of Eli», amb l’actor i productor Denzel Washington. Eli era un viatger que caminava per un paisatge devastador dels EUA buscant un lloc etern com una mena de messies a la recerca d’un món nou.

La realitat virtual té alguna cosa de semblant a aquest Eli de Denzel Washington. Qui es posa les ulleres gegants, aquest aparell que sembla una còpia de disseny d’ulleres de bussejar i que ja es troba a hores d’ara en algunes exposicions o instal·lacions artístiques, pot aconseguir viure una realitat diferent, una vida nova que li permeti buscar un lloc on tot sigui nou i a gust propi, com si disposés de la força d’un Creador modern.

No sé si l’autor d’«Eli», el dramaturg Roc Esquius (Súria, Bages,1982) utilitza precisament aquest nom pensant en aquesta aplicació virtual pseudocreadora. En tot cas, el que fa és portar els espectadors cap al moll de l’os d’un conflicte familiar que anys enrere —sense la tecnologia virtual a l’abast— s’hauria presentat sota un registre clàssic d’amor i odi familiar, més en la línia sangant d’Ingmar Bergman, i que ara, per la influència postcinematogràfica, recorre a una ambientació d’enginyeria informàtica amb dos personatges del gremi: un pare, enginyer (Pep Anton Muñoz), i el seu fill (Joan Casals), amb una relació inestable, gairebé destructiva del fill cap al pare i gairebé assetjadora del pare cap al fill.

Parlo d’influència postcinematogràfica perquè en el rerefons de la trama d’«Eli» coincideix el rerefons d’una trama televisiva actual, «Si no t’hagués conegut» (Sergi Belbel – TV3), on els salts virtuals de la realitat a una altra dimensió porten a establir contacte —la tradició literària clàssica utilitzaria l’esperitisme!— amb els que un dia van ser estimats i que un atzar accidental els ha arrabassat la vida.

L’autor Roc Esquius estructura l’obra amb una cadena de seqüències en píndoles, introduïdes gairebé totes amb un flaix de llum virtual després d’una guia de títols projectada a la pantalla, amb escenes breus que van reflectint la relació destructiva entre pare i fill a partir que el fill compleix vint-i-cinc anys i el pare li regala l’Eli, les ulleres virtuals perquè s’encamini en l’enginyeria. Un regal que, quan van maldades, sembla que arribi enverinat.

El conflicte sorgeix quan el fill fa servir la força virtual per contactar amb la mare i el germà, morts, descoberta que crea una sensació d’intriga i misteri fins que, progressivament, es desvela el perquè de la desfeta relació paternofilial i els estira-i-arronsa que fan cadascun dels dos personatges per fugir de la ficció virtual i encarar la vida en el món real.

L’obra ha permès el retorn al teatre de l’actor Pep Anton Muñoz, embrancat en els últims deu anys en projectes televisius i personatges diversos. Al seu costat, un actor jove, Jaume Casals, també vinculat a la televisió. Un tàndem escènic generacional que fa creïble la relació familiar de la ficció i que reflecteix molt bé l’aparent fredor del pare i les reaccions gestuals i psíquiques del fill, en moments d’obsessió i alienació. (…)