Celebrem que la Biblioteca de Catalunya brindi oportunitats a noves direccions. A què els convidin a equivocar-se. Dit això, atenguem perquè la peça s’ensopega i trenca el dolor desesperant (fins al punt que el públic se li escapa el riure, com si fos un quadre de personatges patètics, pensats en clau de comèdia). Zoo de vidre és una icona de les que cal tenir una idea molt hàbil per sortir-ne ben parat. És cert que Oriol Broggi beu de la tradició de Fabià Puigserver d’atrevir-se a recuperar espectacles que han quedat en el record com a produccions icòniques periòdicament, conscient que seria difícil superar la catarsi.

La directora Martina Cabanas Collell que, pràcticament, debuta a Barcelona (tot i que ja ha treballat a Madrid i Buenos Aires) volia jugar amb tres elements: la metateatralitat inicial (el públic veu com si fos un dels primers passis de l’obra, en un assaig); l’expressionisme de la mare i els dos germans que malviuen i només el desig d’un futur millor els permet escapar d’aquell ambient humit i humil; i finalment, l’arribada de Jim (el que hauria de ser el pretendent) busca un quadre de realisme, que aclapara. Tennessee Williams insistia que en el seu teatre hi havia molt de simbolisme, de frustracions amagades i s’empipava quan la pantalla gran només sabia transmetre la buidor d’uns personatges perdedors, d’una realitat generalitzada en una Amèrica desarmada pel crack del 1929. Per això, després d’haver gaudit de l’èxit es va recloure en el seu teatre maleït, incòmode que trencava amb l’star system de La rosa tatuada, La nit de la iguana, o Un tramvia anomenat desig. A El zoo de vidre hi ha, com a obra primerenca, aquesta intensitat latent, encara. La veritat és que, tot i la voluntat de marcar aquestes tres capes que, serien difícilment conciliables, acaba dominant un realisme aclaparador. L’aire d’assaig es difumina amb un cop d’aire. El simbolisme manté els mateixos ressorts que els del realisme. I, per acabar-ho d’adobar, la voluntat de fer massa dramàtics els personatges els acaba donant un punt d’excentricitat, de raresa, que el públic del diumenge a la tarda (el dia que Tom sempre fuig amb els fantasmes del cinema) els va confondre amb farsa. Aquesta és la prova del cotó que demostra que l’alquímia no està ben resolta, lamentablement.

La pega d’El zoo de vidre és que la peça llegeix una relació de família caducada: la dona, autoenganyant-se esperant el marit; la determinació que la seva filla es casi per a salvar el present. Josep Maria Pou va ser llest i en va voler destacar el paper d’en Tom, com a autobiografia de Williams, que volia trencar amb els convencionalismes. Cal dir que el treball dels quatre actors (David Anguera, Laura Conejero, Clara Moraleda i Roger Torns) és generós i amb escenes d’afinada nostàlgia. Que hi hagi el piano en directe sonant com una melodia personal, que difereix del disc de vinil ratllat, li dona una calidesa preciosa.

La Perla29 assumeix com un deure pujar a escena textos dramàtics reclosos en les estanteries durant anys. Aquesta és la raó per fer un Cyrano, La presa, o un Dansa d’agost, o La reina de la bellesa de Leenane,.… , per citar-ne només algunes d’un llistat inacabable. També aquesta temporada ha volgut obrir l’espai a noves propostes, sent de sala acollidora. Els ha funcionat molt bé amb espectacles consolidats com Travy i s’ha patit més en les invitacions a equivocar-se com aquest o el d‘Artemi, el cambrer abstemi.