Alba Sarraute és una clown que fa l’efecte eclipsi. Ella arrossega tota l’atenció. Per això, en aquesta aventura d’El viatge de Lua (que podria semblar un conte tovet, de fina factura), ella continua pujant dalt de les escales i de les cadires i fent una vertical que sembla molt més inestable que qualsevol altra. Sarraute és una bèstia escènica que té molt de relat (només cal pensar els seus dos treballs dramàtics amb les Ofèlies versionant Shakespeare en clau circense: Desdèmona,  ) Ella té capacitat d’escolta del batec del públic i dels mateixos músics que l’acompanyen (integra qualsevol peripècia al número sense que mai ses faci pesat) i l’espontaneïtat d’una criatura. Per això aquesta peça (aparentment el primer espectacle que fa per a nens de 2 a 4 anys, tot i que realment tots ho han estat, perquè sempre els atraparia amb la seva vivesa com Desvariacions d’Otel·lo,  Mirando a Yukali o La diva) funciona tant orgànicament.

Al pensament ingenu, de voler provar allò que s’intueix que és una rebequeria, la Sarraute li passa un peu de pallassa i la fa més grossa. Per definició. Per això, la canalla es queda aturada, aspectant, sense saber com reaccionar quan els demanen fer el joc de les cadires en una festa fictícia. La Lua també té regals (amb un joc de màgia simpàtic que és un homenatge a Genís Armengol). El dia de l’estrena li va passar de tot. Com que la seva perruca s’encallava amb la cinta del saxo. Però aquell despropòsit, que seria ridícul per a molts artistes, ella ho transforma una divertida sortida. Com quan els músics es perden (complicat seguir Sarraute que va accelerada seguint la seva estrella…). El notable acompanyament musical afinat, amatent, canvia l’ukelele per un baix o un violoncel i que tant canten com fan percussió o toquen el clarinet.

El clown de Sarraute és abassegador, punki, enginyós i troba el moment per commoure.