Ramon Molins deu ser un tiet genial, a les sobretauls familiars. Dels que sempre sap explicar anècdotes dels seus viatges (potser tant trivials com creuar el barri amb el tractor) però que esdevenen catàrtics. Resulta que un dia va somiar que es moria. I comentant-ho amb altres artistes de la llegua han acabat cuinant un espectacle. Que és tant tendre com desproporcionat. La narració oral ho aguanta tot; ja so saben els irlandesos dels pubs.

Molins s’acompanya (es refugia, si voleu), en realitat, en una plataforma desmontable. Dels calaixos van sortint rampoines que li ajuden a explicar amb més eficàcia (no cal descriure’s com era la infància es pot ensenyar un retrat dfe la primera comunió o posar la figura del nan mudet de Blancaneus per expressar també l’actitud i e posat). Com David Espinosa (Teatro Caca, Conferència espectacular, Mi gran obra) les figures descatalogades ajuden a traçar una història amb una càrrega emocional afegida.

La funció a Fira Mediterrània, l’estrena, tenia un valor afegit. Perquè els pares, el germà, els nebots i els companys del grup de teatre amateur del barri dels Magraners de Lleida (també en un espai limítrof amb el camp i les carreteres, fora de tota centralitat com l’Aquell carrer de Toni Gomila) estaven asseguts entre les butaques. El public es trobava, doncs, enmig d’una reunio familiar. I les llàgrimes saltaven inesperadament per totes bandes quan Molins (còmic que li brillen els ulls de tanta veritat) recordava, per exemple, la cosina que aspirava a menjar-se el món.

Un tiet enrotllat fa jocs de mans als nebots. Deixa anar un “encara sóc optimista!” pensant que trobarà parella i podrà tenir canalla, als 57 anys. I no deixa d’ensenyar el seu cor d’infant generosament. És per aquest comportament que captiva amb el que expliqui. Siguin les obres de la rotonda, la impuntualitat dels actors a l’assaig, o sigui la vergonya d’haver de saudar els companys (i les companyes!) d’institut dalt de l’atrotinat tractor familiar. Molins, interessat en els adults, d’a partir de 4 anys, llença preguntes al públic que retornen a l’escenari amb gran força. L’objectiu d’una vida és deixar petjada; Els testaments, les restes del que vam ser, es poden compartir abans que morim (siguin aspectes materials, com sobretots el mapa de records i emocions que conformen la nostra ànima). Les galetes variades dels diumenges s’han acabat; el cambrer del bar d’una ciutat de bolo amb ZumZum diu que ha de tancar, que escurin l’últim cul de la cervesa. Els llums s’apaguen; la vida narrada entre broma i intimitat continua ressonant dins del cervell.