El temps que estiguem junts

Querido lector, perdona que esta vez no diga nada. Perdona que no describa esas ocho realidades palpitantes, juntas y separadas a la vez. Presentes. Esos dolores que son uno y son todos, que son tuyos y míos pero no son nuestros. Porque el nosotros, ahora lo sé, no existe. Perdona que esta vez no te hable de comedia dramática ni de realismo absurdo. Porque hay tantas verdades como emociones  y existencias. Y porque las barreras son for-me-formidablemente insignificantes. Por una vez no quiero marchitar la energía encerrándola en un adjetivo. No reduciré la catarsis a las cenizas del lenguaje. Prefiero no usar palabras que ensucien, que desvirtúen, que ahoguen. Esta vez me quedo con el caos. Con el detalle. Con el cielo verde y con un orgasmo epiléptico. Correr y meditar o enterrar la cabeza. Y llamar, solo para ser escuchado. Sentir el miedo y suplicar amor. Perder, llorar, soltar y descansar después del fin del mundo, sin bambas ni compañías telefónicas que se interpongan. Perdona que esta vez le dé espacio al silencio. A ti te corresponde darle el tiempo. Perdona que esta vez sienta sin buscarle el sentido. Y perdona que, al final, le encuentre todos los sentidos del mundo. 

Ja que som ficats en un espectacle que ens porta a moure’ns a traves dues realitats temporals que es superposen l’una a l’altra, cal afegir que som ficats també en una proposta que en té quelcom de suma de dues realitats escèniques : la que va tenir lloc  en el taller que Pablo Messiez va treballar la passada temporada amb els joves integrants de la Kompanyia Lliure, i la que es presenta com muntatge teatral adreçat al públic després de traspassar  la seva dimensió didàctica inicial. I per cert que , de tant anar d’una dimensió cap a una altra – o més ben dit, de tant  veure com totes elles venen a confluir en un únic espai- , resulta inevitable alhora  recordar que, en uns temps anterior a l’existència de la Kompanyia Lliure ( de fet, en un temps en el qual la majoria d’intèrprets que formen ara part d’ella ,segur que encara no havia  ni començat a anar al teatre) , aquesta mateixa sala va acollir aquells científics de “4 D Òptic” als quals Javier Daulte feia anar de bòlit saltant d’una dimensió desconeguda cap a una altra. El record de la ben notable proposta  de Daulte em va venir més d’un cop al cap, entre les parets del pis de decrèpita decoració ( res de “vintage”; aquí tot fa olor a desfasat ) que acull els vuit intèrprets del muntatge, donant en tot moment bona mostra de com els va fer pencar Messiez en el curs del  taller, i del molt bon resultat que ha donat aquella feinada. Dit d’altra forma: els vuit intèrprets de la Kompanyia exhibeixen un recursos interpretatius plens de rigor , d’intensitat i de risc. De fet, fins i tot es podria dir que un dels pocs retrets que se li poden fer a aquest espectacle és que, en algun fragment, s’evidència un xic massa aquell moment en el qual l’actor o l’actriu està reproduint allò que de ben segur va estar explorant en el taller, imposant així lleugerament l’exhibició de l’exercici a la mateixa progressió dramàtica de la proposta. Però – ho torno a dir- , es tracta només d’un efecte puntual que no obstaculitza mai  la notable dramatúrgia creada per Messiez . Una dramatúrgia que mesura de forma ben equilibrada la convivència entre els dos moments temporals que corren paral·lelament per l’escenari, fins aquell punt en el qual s’obra la porta de contacte entre les dues temporalitats. L’una d’elles, la que s’ubica en el passat, ens presenta un grup de personatges marcats per la pèrdua i el lament, encara que les seves lamentacions condueixen de vegades a esclats de soterrani humor . L’altra, ens mostra el progressiu desgast d’una vida en parella que potser es veu progressivament contaminada per la vida oculta que acumulen aquestes parets. O que potser, senzillament, necessita trobar en aquesta vida oculta una excusa que justifiqui el desgast de la convivència i els estralls de la rutina. En aquest espai ubicat entre dos temps i recorregut per una melodia del gran Aznavour , el dol de l’amor trencat per un abandó es barreja amb el dol de l’amor que s’ha anat desgastant de forma gairebé imperceptible, i els records d’una infància traumàtica s’acaben fonent amb la frustració d’una relació fraternal que potser voldria ser una altra cosa. Això , fins que un tret que podria haver-se escapat del final de “La gavina” , ve a redimensionar-ho tot de nou: saltant de dimensió en dimensió, el cas és que sempre ens acabem trobant amb una mateixa desolació. Encara gràcies, si arribem a entendre una mica el valor que té el temps que estiguem junts.

El teatre existencialista, per definició és espès. Pensem en Huis clos (A porta tancada), de Sartre: Els actors no són tant personatges d'una trama, com la veu amb la que evocar una reflexió profunda, una mirada sense edulcorants de la vida personal i col·lectiva. La soledat, la mort, la buidor són referents constants i d'una profunditat immensa. Pablo Messiez debuta a Barcelona (només se l'ha vist puntualment, a través de produccions que han passat per festivals com el temporada Alta, tot i ser una veu molt celebrada a la cartellera de Madrid, per exemple) amb un treball que remet a aquets abismes però des d'un realisme màgic que trenca amb aquesta aridesa. Es manté l'estranyesa, però trama un muntatge doblat,que manté en contínua alerta als actors i al públic. Preciosa simfonia amb tocs vius i segones veus de presència constant que desplega el treball cap a racons insondables. Messiez situa el centre de gravetat més abaix encara que les propostes d'Eric-Emmanuel Schmitt, de qui aquests dies es recupera El llibertí i de qui també se li va estrenar Variacions enigmàtiques per aquelles dates a La Villarroel.Aquesta partitura teatral l'han bastida conjuntament el dramaturg i director amb els membres de la Kompanyia del Lliure. El repte de Messiez era portar als actors a extrems mai transitats per ells. A uns nopersonatges que extreguessin dels joves actors una forma que no haguessin descobert dins d'escena. Si ja és suggerent veure com creixen aquests actors, encara ho és més amb aquest impuls dramatúrgic i que ho facin en conjunt. Perquè la coralitat és un dels mèrits d'aquest grup que va intercanviant els clàssics rols amb facilitat.La proposta sap creuar dues històries en un mateix espai, crear una trobada en una mena de temps desplaçat. I sense cap codi d'il·lunminació que el faci evident. És d'una certa estranyesa, similar al Ets aquí? de Javier Daulte (Romea, 2005). Messiez sap navegar molt bé per aquests viaranys dambigüitat, sap compondre un peça en què ajuta trama i ordit dsobreposant històries creuades. I deixant una sensació fresca, tot i la profunditat d'algunes de les seves rèpliques ("Naixem, i morim sols. Però també vivim sols" diu, com aquell qui res en un instant un d'aquests personatges del grup secret dels dissabtes a la tarda)...