Comèdia sense manies. Pel broc gros. Ridiculitza als idiotes però, sobretot, als que se’n mofen i encara més, dels que ho rebutgen però desententent-se del mal que poden ocasionar a les víctimes. La comèdia és evident des del minut 1. No enganya; busca la riallada sorollosa i ho aconsegueixen, sabent esprémer les pauses, administrant la informació i fent que els personatges pateixin i que els actors (com el públic) puguin disfrutar d’un quadre tant patètica com hilarant.

Els tòpics del món de la parella (i de les seves infidelitats), de l’èxit fàcil de la televisió i el cinema, de les rivalitats futbolístiques en un vespre de derbi, i sobretot de la pitjor de les amaneces: les inspeccions d’Hisenda. Però, en realitat, no hi ha pitjor consell que viure en l’engany i haver de permetre que els més ingenus i nets de cor vulguin ajudar-los a tapar les seves vergonyants incompetències humanes.

L’equip ho fa amb una energia i un positivisme que triomfa. Els antiherois, voluntariosos, són l’antídot a la maldat en majúscules. Des de la seva derrota constant, amb un cert empoderament davant de la seva humiliació i victimisme. No hi ha maqueta de mistos que aixequi una lumbàlgia!