Ferran Madico (En veu baixa, Quan despertem d’entre els morts) ha destil·lat el rol de lady Macbeth en una mena de passarel·la de les vanitats, dels desigs, dels somnis. Amb una hora es veu com aquesta figura, interpretada per una versàtil i entregada Àngela Boix,  guanya la centralitat de l’escena decidint fer accelerar el destí pronosticat per les bruixes i, cap al final, captar la seva vulnerabilitat empesa per la buidor i pels remordiments de consciència. Una maledicció molt més física i desesperada que la versió delirant de LaPerla29 amb els Tiger Lillies o la de Jordi Oriol (La mala dicció)

En aquesta operació han quedat algunes rèpliques de Shakespeare (l’adaptació, molt personal, és de Pablo Ley), però sobretot es recull una necessitat de recuperar la corona, que va perdre a conseqüència de la llei sàlica. Per això, Alba Sarraute, a La innombrable insinuava que la mateixa Lady Macbeth hauria estat una bruixa per fer despertar l’ambició de seu marit, fins a matar impunement. Aquesta pugna interior es pot veure dalt de la passarel·la mentre la senyora Macbeth desfila carregada de bosses del passeig de Gràcia. Les bosses pengen de l’avantbraç i deixa lliures uns dits fins, elegants, per no despintar-se les ungles. És una dona del segle XXI que es veu amb la capacitat de somiar i d’obtenir allò que li dona poder i estatus.

La posada en escena estilitzada topa amb algunes patacades que, primer són còmiques, de divertit equívoc fantàstic (com una mena d’Alícia al país de les meravelles), però que acabaran sent veritables malsons. Ella domina l’escena i també el públic, mirant-lo de fit a fit, seduint-lo i també amenaçant-lo com una tigressa protegint el seu territori. S’encara amb la corda que puntualment esdevé Macbeth: Li increpa a què actuï, a recuperar la corona, a celebrar banquets per fer veure que tot ha estat una traïció externa que ha estat oportuna pels seus interessos. En la investigació, Madico alterna la projecció a la paret i a terra amb rostres inquietants que, a diferència de cultivar la pau de Carmela, de Jaume Plensa (que també ha fet una proposta operística de Macbeth), aixequen ombres sospitoses. També la veu en off situa la reflexió de cada escena (probablement, amb un excés d’informació; que ressona a una tesi massa dirigida); La peça agafa volada quan es deixa abstracta.

En la desesperació de Macbeth hi corren rius de pastilles de colors. La proposta, d’extrema fisicitat i suor, algunes càpsules s’acaben enganxant als turmells com a terribles presagis a la pèrdua de la voluntat. L’actriu que domina i que es transforma, vulnerable, fins a implorar la seva mare. Al final, el desig, com les propietats físiques se les endú el vent. I ella, queda penjada com un pes mort, estèril, que comprova com després de tants esforços i manipulacions del relat la deixen buida, sense més ombra que ser la dona que va voler recuperar allò que li havien sostret i que, en la seva ànsia, acaba de renunciar als últims serrells de la dignitat humana.