Ens encanta el marro i Las Glorias ho saben, així que aprofiten una hora i mitja de show per criticar tot el que es mou. El sistema teatral, els actors i actrius, la ciutat, el públic… i fins i tot a la directora que les ha contractat, amb noms i cognoms. No hi ha res del que aquest duo no puguin riure-se’n, començant per elles mateixes.

Espontànies, indiscretes, exagerades, cridaneres… mamarratxes sense ni un sol pèl a la llengua que juguen a dir-la cada vegada més grossa. El duo fa del patetisme, l’estètica extravagant i la verborrea àcida les seves millors eines. I no es pot dir que els hagi anat malament: Després de 15 anys de trajectòria han arribat fins i tot a la televisió pública catalana amb una secció al Late Xou de Marc Giró, recent Premi Ondas. Segurament la clau del seu èxit és que són les primeres a no donar-se gens d’importància, en la línia d’humoristes del desgavell com Ignatius o David Broncano. Las Glorias venen de tornada de tot i el pudor no forma part del seu diccionari. I és aquesta desinhibició absoluta la que les torna tan hilarants.

Paguem perquè ens insultin? Doncs sí. I el curiós és que ens encanta i que fins i tot els tenim certa enveja. No seria meravellós poder dir tot el que ens dona la gana sense conseqüències? Las Glorias es queden a gust i compartir-ho amb elles és tota una catarsi.