El senyor de les baldufes

El protagonista arriba amb un tricicle i ja té parada la seva botiqueta, una mena de remolc que podria dur enganxat al seu vehicle però que, misteriosament, està plantat al bell mig de la plaça. De seguida,el senyor de les baldufes enamora amb el seu treball amb aquests elements tant lúdics com ancestrals. Com la moda dels cromos o de les bales, sempre reapareix, generació a generació. És un element que tothom coneix i que, més o menys, s'ha atrevit a fer-la rodar. Amb més o menys habilitat. Com que el joc d'equilibris i punteria amb les baldufes d'aquiest protagonista és espectacular (sembla que hi hagi truc, que rodin a piles, però és impossible), amb això n'hi hauria prou per endur-se els favors del públic.Però, no se sap per què, el protagonista s'esntossudeix a fer una dissertació i unes presentacions de les diferents baldufes exagerada i innecessària. Només té sentit en l'hipotètic format d'artista de carrer que passa la gorra i necessita captar l'artenció del públic que no l'està mirant. Té gràcia que hagi tunejat les baldufes en diferents cultures (certament, aquest joc deu ser universal) però encalla haver-les d'anar despullant de la parafernàlia. Com a míni, es podria estalviar la presentaicó i mostrar-les guarnides i justificar la broma amb una música típica de la zona... (pobra Edith Piaf haver d'acompanyar a aquella provocadora baldufa de Moulin Rouge que, això sí, acaba executant un increïble joc de funambulisme sobre fil de pescar!) Per què si el joc amb les baldufes el coneix tothom i, per tant, hi ha un referent  que fa espectadors captius a tothom, cal embrutar-ho amb una pesada conversa, pretesament graciosa. Sense paraules les baldufes brollarien molt més lliures.