El sensespai

Ha passat gairebé una dècada, des que Lara Díez Quintanilla va presentar “El sensespai” en forma de treball final de la seva formació com a psicoterapeuta de grups i famílies. Llavors, va voler escriure un text que vingués a fer anar plegades les seves dues vocacions, de forma que la psicologia es presentés fent bona parella amb el teatre. I el cas és que , ara que aquell treball final s’ha transformat en espectacle professional, cal situar el resultat a l’altura del millor de l’autora de “Eufòria”, aquell espectacle seu estrenat fa poc a la Beckett que no té res a veure ni amb cap concurs musical de TV3, ni amb cap sèrie adolescent d’èxit mundial.Comptant amb un repartiment en constant mobilitat ( els dos personatges de l’obra seran interpretats de forma canviant per cinc actrius diferents), la Lara ens fica dins la consulta tirant a psicoanalítica ( tot i que potser no del tot rigorosa , des del punt de vista psicoanalític)  a la qual ha anat a parar -no precisament per voluntat pròpia, sinó per indicació-exigència de la professional de la salut que porta el seu cas-  una noia que acaba de protagonitzar un intent de suïcidi. I com he dit( o escrit) “protagonitzar”, és possible que entre vosaltres ja hagi aparegut l’ombra d’un frustrat acte suïcida que encobreix en realitat una mena d’actuació que és alhora una crida de socors. Doncs, no us penso donar cap pista ( els processos psicoanalítics requereixen el seu bon temps), però potser el que passa en aquest lloc que té accés al sensespai , no va ben bé per aquí. El que sí us puc dir és que, abans de compartir en pla voyeur amb la terapeuta i la pacient la primera sessió que ens presenta el text, tindrem ocasió de llegir els mails que s’han enviat la persona que ha derivat el cas, i aquella altra que l’està rebent. I aquest encreuament de mails ben significatiu, farà diversos actes de presència al llarg dels molt ben aprofitats noranta minuts de representació que, ja d’entrada, s’enfronten amb solvència  al repte de fer creïble allò que a la realitat ,requereix un procés molt més pausat. L’autora i directora , potser cau lleugerament en la temptació d’accentuar una mica els estereotips dels dos personatges en aquesta primera trobada. El nerviosisme histriònic i reptador de la pacient, respon força a aquest estereotip, tot i resultar creïble. Però potser sembla a primera vista un xic més increïble, pel que fa a la terapeuta: tant el seu llenguatge verbal com el seu llenguatge físic, exhibeixen d’entrada una actuació ( i aquí, la paraula sí l’escau absolutament al que estem veient) tan defensiva, tan sotmesa al control impostat, que en realitat, gairebé sembla ser una invitació a que la possible pacient, fugi per cames de la consulta, doni per absolutament justificada la seva conducta, i no vulgui saber mai més res de la persona a la qual, en teoria, tenia que convertir en la seva orella confident. Però Lara ens acabarà demostrant amb bons instruments dramatúrgics que aquesta impostació, respon a causes ben comprensibles. I a mesura que avancin les revelacions, i a mesura que anem entenent la veritable significació d’aquest sensespai que de vegades s’ha volgut presentar com a aixopluc, i a mesura que se’ns va fent comprensible el mirall que la terapeuta ha trobat en la seva potencial pacient, el terra de la consulta anirà també agafant la forma de mirall. L’excel·lent interpretació (en el cas de la funció a la qual vaig assistir , a càrrec de Montse Morillo i Anna Pérez Moya) , farà la resta. Arribat el tram final, l’autora ens condueix cap a aquella mena de terreny relliscós que pot suposar un perill per a la més benintencionada de les propostes. Però també en això, Lara demostra saber com eludir el perill: la seva forma d’acabar amb aquestes sessions, constitueix de fet l’encert més gran d’aquest ben encertat muntatge. 

L'autora, actriu i psicòloga Lara Diez Quintanilla trasllada a l'escena un diagnòstic psicòtic (Trastorn Límit de Personalitat). La tensió de la primera visita funciona molt bé com a conflicte a resoldre (una de les claus per atrapar l'espectador en un escenari). Sorprèn com, al parlar col·loquial i brusc de la pacient, hi ha un vocabulari asèptic, de plàstic, de la professional a fer sessions de divan. Probablement, és imprescindible per a guardar una imprescindible distància. Escena a escena, la veu de la pacient es va esmorteint i fent-se víctima empàtica a la que tots els espectadors voldrien ajudar. La terapeuta també baixa la guàrdia però, sempre corregint-se en els informes que passa a la psicòloga, que és qui administra la medicació. Exposar-se a una conversa (que teòricament ningú escolta i el públic veu pel forat del pany) sempre genera tensió. Ho és per a la pacient que no té ganes que la tractin, se sent com perseguida, com també per la terapeuta. tot i que vol ser freda distant i opaca, en els ulls se li van descobrint també les pors. Com qui vol abraçar un gos que desconfia i que borda, però que un cop la mà descansa a la seva front es calma i es desfà en carícies. Es desfà la fúria dels ulls i deixa d'ensenyar les dents i d'eriçar el cabell. Semblava una arma d'atac i era, en realitat, una fórmula d'autodefensa.Les visites cronològiques dels dos personatges van acotant l'espai, convertint el terra en un mirall obsessiu d'autocontrol que ajuda a descobrir el pinyol que desencadena aquella fúria amb la societat, i que es troba just a sota del mirall (en un espai fantàstic , una mena d'Alicia al país de les meravelles, d'El món màgic d'Oz): fereix i abraça, com qui sent el dolor dolç d'arrencar-se una crosta seca, encara mig oberta. Les causes, que no revelarem, entren en un altre camp de desprotecció immensa i que sembla fins i tot raonable que es trobi en el comportament esquerp una eina d'autoprotecció.El sensespai viu una situació similar a la de Jo sóc la fúria de Marcel Clement. També Sergi Belbel reproduïa a Després de la pluja diferents quadres psicòtics en la teulada d'unes oficines. Diez Quintanilla construeix sovint a partir d'aquest coneixement psíquic de l'ésser humà. Ho ha fet a Eufòria o, de manera molt més abstracta a La nostra parcel·la. Els personatges, com els actors i els ciutadans en general es relacionen de manwera natural entre ells. Sovint, es taquen amb uns vicis difícils d'aïllar que acaben fent-ne perillar una relació oberta i honesta.Quino dibuixava en una de les seves vinyetes una Mafalda aclaparada pensant si ningú hagués inventat els conceptes Temps i Espai. En la seva lògica tot hauria de conviure en un pam de terreny (pitjor que el famós camarot dels germans Marx a Una nit a l'òpera) i seria una convivència irrespirable. En la trobada entre la terapeuta i la pacient es van arrencant les capes de ceba amb la pulcritud d'un bisturí i aboquen a un final que és aparentment tendre i reconfortant però que podrà ser llegit de fracàs a ulls de la societat civil.