La particular forma de barrejar teatre
document i la farsa, sumada a la intenció de teixir la teranyina
d’un discurs àcid, malcarat i per moments difamador, fa d”El rey’
un artefacte afilat i corretjós. El to gruixut és una convenció
llençada des de les primeres llums de l’espectacle, que ens
descarreguen un Joan Carles I recargolat en ganyotes i sorolls
desagradables, com un ‘Ubu rei’ podrit entre tanta hipocresia, pròleg
d’un recorregut biogràfic gens amable, histriònic i desafiant, que
no amaga en cap moment la intenció bel·licosa envers el Monarca i
tot el que representa.

La ironia de l’element grotesc aporta
llum als passatges més foscos del recorregut vivencial del
personatge. Les anècdotes, espigolades entre tants anys
d’autocensura complaent, són en molts casos massa especulatives, si
no tendencioses, però s’agraeix la manca d’interès per la
imparcialitat. La barreja de personatges adjacents, trames i
escenaris, la fragmentació que necessita punts d’ancoratge,
desconcerta per moments i aporta un refons de malson a tot plegat.
Ajuda Luis Bermejo, un monstre de l’estranyament. Des del seu posat
natural d’home corrent ens transporta a la deformació més
pertorbadora. Tot un encert el no buscar en cap moment la imitació
règia directa.

De Teatro del Barrio ens quedem amb
l’honestedat. També ens agrada que hagin recuperat dels Animalario
essències d’expressivitat i treball de companyia. Com no recordar
aquí la intenció revisionista d’aquella obra mestra anomenada
‘Urtain’? Incorrecció i mala bava, intenció i contestació; li
faria bé als creadors de casa nostra passar-se per ‘El rey’ i
prendre apunts. A Barcelona el més contestatari que hem vist és
‘Polònia, el musical’. Les comparacions sempre són odioses.