El retrat de Dorian Gray, que Marc Rosich ha estrenat al Teatre Romea en el marc del Festival Grec 2026, és un espectacle difícil de classificar. Té forma de monòleg sense ser-ho del tot, és un musical sense respondre exactament als codis del gènere i remet a aquells solos polifònics en què un únic gran intèrpret assumeix tots els personatges d’un clàssic i que darrerament hem vist amb el Vania de Joan Joan o, més enrera, amb la Terra Baixa de Lluís Homar.  Sigui com sigui i sigui el que sigui, una grandíssima Àngels Gonyalons s’hi posa en la pell d’Oscar Wilde per defensar la seva novel·la davant dels qui la van acusar d’immoral i, des d’allà, es converteix successivament en Dorian, Basil, Sybil i Lord Henry.

Rosich trasllada amb encert el centre de gravetat de l’argument. Allò que al final del segle XIX escandalitzava per la seva càrrega moral i homoeròtica avui ha perdut bona part de la capacitat de provocació. La dramatúrgia posa l’accent, doncs, en una qüestió molt més contemporània i completament a l’ordre del dia: tot allò que som capaços de fer per la imatge, per no envellir, per guanyar temps i per mantenir intacta una joventut cridada inevitablement a convertir-se en pols.

L’adaptació explica Wilde amb claredat, sense fer la sensació que se’n perdi res d’essencial, i integra amb una gran fluïdesa el text i la música, bonica, de Jordi Cornudella. Les cançons no interrompen el relat, sinó que neixen de la paraula i el fan avançar, interpretades amb elegància per un quintet de corda que transita entre l’amabilitat melòdica i una escriptura musical amb prou entitat. Aquesta relació entre text i música és un dels aspectes millor aconseguits del conjunt.

I en aquest ecosistema, Àngels Gonyalons desplega una interpretació exuberant. L’actriu canta, narra, es transforma i salta d’un personatge a un altre amb una precisió extraordinària. Després d’anys amb una presència escènica molt menor de la que mereixia, Gonyalons ha tornat a demostrar darrerament la dimensió de la seva feina amb L’alegria que passa dels Dagoll o La corona d’espines del Nacional. Però aquí multiplica aquesta dimensió amb una d’aquelles interpretacions que sostenen un muntatge sencer i que expliquen, per si soles, l’standing ovation final.

L’escenografia blanca de Sebastià Brosa, una mena de un llenç sobre el qual es va escrivint i enfosquint la història, i la il·luminació de Bernat Jansà li proporcionen, a més, un marc visual delicat i molt efectiu.

L’única esquerda de tot plegat la trobem en el trio vocal que acompanya Gonyalons. Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort compleixen amb escreix la seva funció musical i assumeixen amb indiscutible solvència les breus intervencions dramàtiques, això està clar. Res a dir, al contrari, de la seva feina. El vestuari i alguns moviments, però, els situen en un registre diferent del de la resta de la proposta. Remeten a una teatralitat més afectada, cabaretesca, gairebé procedent d’un altre espectacle, i resulten extemporanis.

És un desajust menor en un muntatge ambiciós, formalment bell i, sobretot, sostingut per una actriu en plenitud. El retrat es degrada; Gonyalons, al contrari, surt engrandida.