El rei de la soledat

A l’inquietant món de Xavi Bobés s’hi entra i ja no se’n surt. És fàcil quedar-hi pres, atrapat i absort per una atmosfera que no es pot abandonar. Potser sigui per la visió implacable del nostre interior més fosc compareixent davant els ulls, com una imatge desdoblada d’un mateix. I això deu passar a tots aquells que van veure la meravellosa posada en escena, extraordinàriament desconcertant, que era ‘Insomni’; però també des de dimecres passat, completament fascinats i atordits per aquest espectacle anterior: ‘El rei de la soledat’, un espectacleque no acaba sense produir un veritable estupor. Absurd dir-ne res sense desmerèixer enormement l’obra, però el fet és que no me’n puc estar. Escassos han desplegat un imaginari visual i sonor tan delicat i potent, ni la quimera automatitzada d’una ànima que pateix dolor, el dolor de la certesa d’estar sol, d’haver-se convertit estúpidament en un ésser social literalment pres, aïllat, pel deliri deshumanitzador del capitalisme. En aquesta soterrada oficina mental il·luminada per Bobés hi ha espai pel petit i l’enorme: i tan enorme és la soledat com petits ens tornem nosaltres. El detall d’aquest estat íntim desesperat sorgeix com esculpit en miniatura, mecanitzat des d’algun racó minúscul i molt profund. La brutal crítica al liberalisme descarnat i el culte al diner prenen aquí la imatge d’un símbol, el símbol implacable de l’alienació. Morim, en certa manera, però també per renéixer de seguida en el món lluminós i atemporal de la memòria, de la imaginació i de la infància, espais mentals que ens retornen la possibilitat de reconquerir la vida plena. Posar en imatges i so la soledat i l’aïllament per expressar-ne tot seguit la llum redemptora de l’altra banda converteix la funció en un acte de resistència, en una sensitiva força viva, profunda i humanitzadora.I visualment? Us repto a congelar qualsevol imatge o una imatge qualsevol d’aquest extraordinari espectacle que resulta ser ‘El rei de la soledat’, a fixar-la. Amb quina finalitat? La d’obtenir un inoblidable, singular i pertorbador poema visual.No hi ha en tot aquest país nostre tan escalabrat cap univers prou veritable, inquietant i particular com el d’aquest geni prodigiós i manipulador anomenat Xavi Bobés.

A l’inquietant món de Xavi Bobés s’hi entra i ja no se’n surt. És fàcil quedar-hi pres, atrapat i absort per una atmosfera que no es pot abandonar. Potser sigui per la visió implacable del nostre interior més fosc compareixent davant els ulls, com una imatge desdoblada d’un mateix. I això deu passar a tots aquells que van veure la meravellosa posada en escena, extraordinàriament desconcertant, que era ‘Insomni’; però també des de dimecres passat, completament fascinats i atordits per aquest espectacle anterior: ‘El rei de la soledat’, un espectacleque no acaba sense produir un veritable estupor. Absurd dir-ne res sense desmerèixer enormement l’obra, però el fet és que no me’n puc estar. Escassos han desplegat un imaginari visual i sonor tan delicat i potent, ni la quimera automatitzada d’una ànima que pateix dolor, el dolor de la certesa d’estar sol, d’haver-se convertit estúpidament en un ésser social literalment pres, aïllat, pel deliri deshumanitzador del capitalisme. En aquesta soterrada oficina mental il·luminada per Bobés hi ha espai pel petit i l’enorme: i tan enorme és la soledat com petits ens tornem nosaltres. El detall d’aquest estat íntim desesperat sorgeix com esculpit en miniatura, mecanitzat des d’algun racó minúscul i molt profund. La brutal crítica al liberalisme descarnat i el culte al diner prenen aquí la imatge d’un símbol, el símbol implacable de l’alienació. Morim, en certa manera, però també per renéixer de seguida en el món lluminós i atemporal de la memòria, de la imaginació i de la infància, espais mentals que ens retornen la possibilitat de reconquerir la vida plena. Posar en imatges i so la soledat i l’aïllament per expressar-ne tot seguit la llum redemptora de l’altra banda converteix la funció en un acte de resistència, en una sensitiva força viva, profunda i humanitzadora.I visualment? Us repto a congelar qualsevol imatge o una imatge qualsevol d’aquest extraordinari espectacle que resulta ser ‘El rei de la soledat’, a fixar-la. Amb quina finalitat? La d’obtenir un inoblidable, singular i pertorbador poema visual.No hi ha en tot aquest país nostre tan escalabrat cap univers prou veritable, inquietant i particular com el d’aquest geni prodigiós i manipulador anomenat Xavi Bobés.

A l’inquietant món de Xavi Bobés s’hi entra i ja no se’n surt. És fàcil quedar-hi pres, atrapat i absort per una atmosfera que no es pot abandonar. Potser sigui per la visió implacable del nostre interior més fosc compareixent davant els ulls, com una imatge desdoblada d’un mateix. I això deu passar a tots aquells que van veure la meravellosa posada en escena, extraordinàriament desconcertant, que era ‘Insomni’; però també des de dimecres passat, completament fascinats i atordits per aquest espectacle anterior: ‘El rei de la soledat’, un espectacleque no acaba sense produir un veritable estupor. Absurd dir-ne res sense desmerèixer enormement l’obra, però el fet és que no me’n puc estar. Escassos han desplegat un imaginari visual i sonor tan delicat i potent, ni la quimera automatitzada d’una ànima que pateix dolor, el dolor de la certesa d’estar sol, d’haver-se convertit estúpidament en un ésser social literalment pres, aïllat, pel deliri deshumanitzador del capitalisme. En aquesta soterrada oficina mental il·luminada per Bobés hi ha espai pel petit i l’enorme: i tan enorme és la soledat com petits ens tornem nosaltres. El detall d’aquest estat íntim desesperat sorgeix com esculpit en miniatura, mecanitzat des d’algun racó minúscul i molt profund. La brutal crítica al liberalisme descarnat i el culte al diner prenen aquí la imatge d’un símbol, el símbol implacable de l’alienació. Morim, en certa manera, però també per renéixer de seguida en el món lluminós i atemporal de la memòria, de la imaginació i de la infància, espais mentals que ens retornen la possibilitat de reconquerir la vida plena. Posar en imatges i so la soledat i l’aïllament per expressar-ne tot seguit la llum redemptora de l’altra banda converteix la funció en un acte de resistència, en una sensitiva força viva, profunda i humanitzadora.I visualment? Us repto a congelar qualsevol imatge o una imatge qualsevol d’aquest extraordinari espectacle que resulta ser ‘El rei de la soledat’, a fixar-la. Amb quina finalitat? La d’obtenir un inoblidable, singular i pertorbador poema visual.No hi ha en tot aquest país nostre tan escalabrat cap univers prou veritable, inquietant i particular com el d’aquest geni prodigiós i manipulador anomenat Xavi Bobés.