Marc Crehuet l’encerta quan mira d’empatitzar amb l’antiavalot que acaba de buidar un altre ull en una manifestació. Escrita abans del cas tant mediàtic com desafortunat d’Ester Quintana, s’atreveix a fer comèdia d’un fet tràgic i desproporcionat. És lògic poder perdre un ull símplement per estar en un lloc equivocat en una manifestació? És lícita la violència encara que estigui legitimada per les institucions? Però l’obra ataca altres fronts. Com el de la capacitat de tolerància, de saber escoltar els altres. De superar les consignes i ser un activista real, actiu, i no una víctima d’una desafortunat accident. Tot arrenca molt còmicament amb un sopar de dues parelles: les noies feia anys que no es veien i decideixen presentar-se els companys i fer repàs de les seves trajectòries vitals. Crehuet no allarga encertadament, el clímax de la trobada entre víctima i agressor, si no que inventa una evolució dels personatges amb el que tot deixa de ser només blanc o negre.