El que més enganxa d’aquesta història d’El ràpid és l’entusiasme dels dos intèrprets amb uns personatges tendrament ingenus i enamorats que recorden com es van conèixer. La peça dóna puntades de peu a personatges de contes clàssics (ara l’ogre que li van robar les botes, ara el gat amb botes, ara la Ventafocs, o el rei capriciós d’un conte indeterminat). Tot trufat amb pistes de música disco que tenen lletres poca-soltes, ara amb aire pop, ara amb ressò de reggae, que toquen amb un ukelele o un pianet. Llums de colorins que giragonsen i recorden els reflexos de la Bola de Cristal amb els electroduendes surrealistes.

El punt d’arrencada de la peça (cada sabata pot definir el caràcter de qui les porta i, per tant, la seva vida), es desinfla a cop d’anar introduint els titelles. I això és el més paradoxal. Perquè hauria de ser l’entrada dels personatges de roba els que donessin girs contundents a la trama. I ,en realitat, la modulen fins a deixar-la plana, intrascendent,. Probablement, les idees i les ganes dels personatges donarien tot un gir amb l’ajuda d’una mirada externa dedicida, que ordenés el caràcter dels dos protagonistes que, a més de l’ase dels cops, acaben sent (encara que sigui per una circumstància màgica) amos de la seva vida. Si els follets no existeixen, ells sucumbirien sota la voracitat de l’ogre. Però cal trobar mecanismes perquè l’atzar es produeixi.

Certament, el camí que transiten, entre la cançó, els titelles, les ombres i una història més aviat caòtica arriba a punts insòlits en una companyia de teatre familiar. Però la pregunta és si, un cop feta aquesta recerca, arriba a un port atractiu per al públic. Més aviat, no, lamentablement.