En clau de congrés científic entusiasta, Agustí Sanllehí pretén explicar a la canalla les raons físiques de la bombolla. Està ben trobat posar un pont entre ciència i art per a la canalla, com ja va fer Anna Roca a Valentina Quàntica. La ciència també pot ser element artístic con ho demostra Oriol Borràs i la roda Cyr a Soc la teva fisicah i Pròxima Centauri. O Guy Nader/Maria Campos (Natural order of things, Made of space). O, encara, loscorderos amb la seva histriònica explicació delirant de la física quàntica (Afasians).

El joc d’El professor bromera busca els estímuls dels més petits, amb els titelles i els projectors de bombolles i, també, pujant a l’escena canalla i pares per a les seves comprovacions científiques. Distreu per moments. Meravella en els 10 minuts finals on, pràcticament abandona relat i paraula, per deixar que la física fràgil, meravellosa, s’expressi amb tota la intensitat, sense les distraccions del carrer que paeixen els artistes que amassen grans bombolles amb cordes a l’Arc de Triomf, per exemple. Hi ha una bona troballa, com la senyoreta Bombollina que per fi, basteix una bastida de coherència entre les bombolles i la peripècia de l’àvia, la gota, l’esponja, el raspall i el sabó. El problema és que les explicacions científiques no són prou entenedores, queden massa conceptes vagant com bombolles desemparades, sense esclatar. I amb aquest vestidet a mida, recol·loca el món màgic i poètic de les bombolles a un reducte massa simplista de jugar a explotar-les. Un acompanyament a la dramatúrgia i a la direcció permetria fer diana a una idea que és interessant, però que desconcerta grans i petits en la seva posada en escena.

Pep Bou (Rebufaplanetes, Bombollavà) va estovar el cor dels adults durant dècades amb els seus espectacles que comptaven amb l’aval de Joan Brossa (Gran Fracaroli, Diumenge, La setena porta) Poca broma. El mateix artista que beneiria els stripteases de Christa Leem (Laberint Striptease) O la màgia vienesa, elegant i d’alt nivell prestidigitadora de Hausson (Jugant amb la màgia). El que voltava per les primeres edicions de Fira Tàrrega carregant una cadira a les espatlles. El que insistiria amb l’escena, la musica (amb Mestres Quadreny), el cinema (amb Pere Portabella) O la poesia visual. Ara, la cia MelaBuffa fa un salt mortal que caldria equilibrar amb una mirada externa més rigorosa.