Akira Yoshido és un ballarí que ha volgut agafar la llibreta de dramaturg i coreògraf. És molt necessari i sa que els ballarins busquin maneres i temes que volen expressar i que les coreografies dels altres no els completen. Bona part dels ballarins, en la maduresa, fan aquest pas que el necessiten per sentir-se bé a l’escena. És imprescindible. Dit això, els problemes que arrossega El porqué de los perdidos són de pes. En aquest solo, Yoshido navega per les ombres d’allò que el preocupa: la soledat, les addiccions  l’abandó d’un mateix… És un quadre desolador i que demana un notable grau d’entrega i generositat, d’entrada. I això no és suficient, tampoc. El ballarí es mou molt bé i ho sap i juga (fins a fer-se repetitiu) en el viatge de maletes, com un exili forçat, que es procura fer sense voler perdre res del passat, tot i que l’evidència farà que molta part de la vida, dels records cauran i es perdran en la foscor. Que es perdin dramatúrgicament, no vol dir que s’oblidin en el sentiment dels espectadors, que hauran captat l’instant de pèrdua i se l’hauran fet seu. Amb Lali Ayguadé, Yoshido ha fet peces precioses com Together to get there.

Per desplegar una afectiva (i efectiva) proposta de dansa teatre, cal que cada moviment emocioni l’intèrpret. Però també que aquest dolor traspassi al públic, que el commogui. Sense aquesta connexió, el tret difícilment encertarà al centre de la diana; es perd molta energia i cansa l’espectador que no capta tot allò que rosega per dins al personatge. De fet, abans de moure’s, cal pensar i modelar l’individu que serà el protagonista de l’escena. Perquè un ballarí experimentat com Yoshido pugui sentir abans, ha d’haver interioritzat el moviment i haurà d’anar afegint capes d’emoció per reviure el moviment; un moviment brillant, sense l’emoció activada és contraproduent a aquest paratge de captaires perduts en la soledat. Que la dansa incorpori la paraula ajuda a concretar, habitualment, l’univers (més o menys concret o poètic). Però el discurs ha de ser també equilibrat, condensat. Que s’hi arriba quan un ha comprès bé que vol dir, amb quin personatge i amb quins moviments i accions. L’art és inspiració i revolta, però també necessita un mínim d’ordre.