El perro del hortelano. Adaptació Paco Mir

Lope de Vega es va cordar bé les espardenyes quan el 1618 va escriure i publicar l'obra «El perro del hortelano» a partir d'aquella frase popular castellana que diu que el gos fidel, tot i que es vegetarià, no es menja mai les verdures de l'hort de l'amo i el que fa és no deixar que els gossos o altres animals intrusos se la mengin. És allò de “ni fer ni deixar fer”. És a dir, ni menjar ni deixar que els altres mengin.Com que a la vinya del teatre, igual que a la del Senyor, hi ha de tot, no m'estranyaria que entre els fidels espectadors teatrals n'hi hagués algun que, cridat pel reclam del clàssic, estigués convençut que la companyia que ha dirigit Paco Mir (Tricicle) li representi l'obra tal com Déu, o com Lope de Vega, vaja, mana.De fet, la mateixa companyia en té tota la intenció. Però quan s'obren els llums de l'escenari, apareixen dos tècnics que expliquen que la troupe són una trentena llarga, però que, per raons imprevistes, aquell dia només en són dos. Els altres, per una confusió de distribució, han anat camí de Lugo a fer una altra obra, «Divinas palabras». I el parell de tècnics, com aquell qui res, s'enfronten a oferir un tast de l'anunciada «El perro del hortelano» amb l'ajuda de dues actrius de teatre amateur que han rescatat d'una companyia local. Només cal confiar que ni Lope de Vega ni Pilar Mir, que en va fer la pel·lícula, s'aixequin de la tomba.El recurs dramatúrgic de la companyia no és inèdit del tot. Beu de les fonts del teatre dins el teatre. I també de la intenció de donar a conèixer o revisitar la trama i els intríngulis d'«El perro del hortelano» embolcallant-los en una falsa comèdia carregada d'accions d'humor, de gags a vegades clownescos, d'una escenografia més que austera (una llarga estora, un parell d'escales de tisora, un matalàs, un marc buit...) i, tot sigui dit, d'una certa ironia sobre la sabata i l'espardenya amb les quals es veuen obligades a actuar de gira moltes companyies de teatre.Paco Mir ha mesurat el ritme i l'acció amb cronòmetre i cinta mètrica. No hi ha possibilitat d'avorriment. I les escenes del moment present inusual que viuen els dos voluntariosos tècnics davant l'auditori es combinen amb les escenes interiors que recorren a fragments del text original.Hi ha un equilibri no gens enfarfegós entre una part i l'altra que aconsegueix que, malgrat que els espectadors no assisteixin a la representació clàssica d'«El perro del hortelano», en treguin una idea més o menys clara del que Lope de Vega va voler dir en la seva trama d'embolic amorós.Els quatre intèrprets de la companyia, tres d'ells d'origen i formació sevillana, formen part d'aquesta mena d'actors i actrius amb els genolls pelats que tenen tanta activitat davant de l'escenari com al darrere, amb els canvis de vestuari, els canvis de personatges, els canvis de llenguatge i els canvis de registre. És un exercici teatral que requereix traça i veterania. I el resultat obté el suport dels espectadors que, finalment, s'han resignat a constatar que la companyia no els farà «El perro del hortelano» perquè, ni “perro” ni “hortelano” sinó més aviat una comèdia “mano” a “mano”. (...)

No per tòpic, deixa de funcionar. Paco Mir imagina una peripècia ben contemporània que li permet deconstruir la comèdia clàssica de Lope de Vega i afegir-li instants de radical actualitat, denúncia de les presses, les xarxes socials i i el poc domini de l'excel del mànager de la companyia. Si La Cubana ja rebia el públic quasi desmuntant l'espectacle perquè tenien funció a Lugo l'endemà i no els hi donava temps de fer el trasllat amb condicions a Cómeme el coco negro, La Perla29 imaginava que l'actriu arribava sola i havia d'improvisar amb un bagul de rampoines del teatre (La Julieta).Ara només arriben dos tècnics d'aquesta troupe i arramben amb el vestuari de Diez negritos d'una companyia còmplice i amb dues actrius amateurs que justament preparaven la peça per a alguna funció en un teatre parroquial.La fòrmula permet afegir a la peripècia d'amors impossibles i enganys de primària un cert aire de vodevil amb el canvi constant de personatges. Fan un exercici de teatre dins del teatre i així poden riure's de l'escenografia conceptual, de la precarietat laboral de la professió i de la incapacitat de pujar a escena la peça amb el brilli brilli que els hi agradaria. El que és més divertit és que els tècnics transformats en primers actors se senten satisfets i orgullosos d'una posada en escena que és volgudament patètica. I, gràcies a això, aquells plantejaments d'un masclisme caduc i d'una jerarquia social que si encara existeix, la majoria considera anacrònical es poden bandejar amb traç gros.El resultat de tot plegat és una divertida comèdia que neix i es riu de la trama d'El perro del hortelano, alhora que explica els amors i desenganys de la cort. En comptes dels 11 actors del repartiment original, s'espavilen amb quatre intèrprets que es desdoblen i canvien el sexe, per exemple al comte Ludovico (que ara és una comtessa). La peripècia es fa amb complicitat del públic que sap, des del principi, que estan fent un arranjament tal com raja, salvant com es pot cada salt de raccord. Dota el to de major farsa sense necessitat que els intèrprets hagin d'estripar els personatges. Funciona i entreté. Paco Mir, més enllà de Tricicle, és un enamorat del teatre clàssic, de les sarsueles i dels musicals (Un jeta, dos jefes és una adaptació musical de Goldoni). També és ha adaptat clàssics com Els Pastorets o La plaça del Diamant, amb els alumnes sorguts de l'Eòlia. Mir, en peces com aquesta, demostra la seva habilitat en la vis còmica, en dotar de ritme i de gestualitat inequívocament triciclera a diferents passatges. Gaudeix de l'accepció del joc (to play en anglès) que és la millor manera de dir que interpreten i comparteixen la diversió amb els qui els miren. que el vestuari s'inspiri en la mítica novel·la d'assassinats entre un grup esnob anglès dels anys 20 trenca amb la lògica temporal i provoca un motiu més còmic. El subtítol de la proposta diu que l'obra és al cuadrat (perquè caa intèrpret representa un costat del paral·lelogram. Potser seria més convinent dir que estan en quadre! (perquè escapcen tots els secundaris amb un cop d'escombra o transformant-los en una divertida caricatura).