Francisco de Goya va experimentar amb el gravat per popularitzar els seus dibuixos. Al llarg de la seva vida els va anar perfeccionant. Sí al principi, treballava amb un punxó sobre una planxa, de mica en mica en va anar perfeccionant temes i tècnica. De retratar còpies de Velázquez a crear uns fantasiosos i intrigants dibuixos, entre el grotesc i el còmic. Doncs aquesta proposta d’Oriol Puig Grau té un cert aire «goiesc», perquè juga amb temes populars des d’una narrativa directa, imprimint amb el punxó per descriure imatges d’un mateix casalot, ara abandonat a La Varda, als Alps francesos. La gràcia és que els angles i retalls d’aquesta icona és diversa, complexa, polièdrica, volumètrica i això aporta un quadre que es transforma a partir de les entrevistes que una curiosa periodista planteja als testimonis, a partir de les sensacions d’una foto tètrica (uns participants d’una rave estirant el llençol d’una llitera on porten el cos mort d’una insòlita propietària). Com Mort d’un heroi romàntic dels Manel.

El número 16 dels arcans majors té un to misteriós, màgic, perquè parteix de l’estampa d’una carta del tarot. És el signe de la fi d’una etapa, un canvi brusc. En aquesta casa estranya, a les afores, que hi van viure dos fills que es van marxar a una comuna hippie i que la germana petita mai més els va trobar, ni provant amb l’al·lucinògen del peyote i altres barbaritats. La situació extrema sorprèn i diverteix al públic. Però les intèrprets ho viuen amb una veritat inquietant. I aquesta boira va carregant l’escenari d’interrogants possibles. Creure el que sembla impossible trasbalsa l’audiència. La casa i el llamp que cau en el moment precís segons les cronistes fa entendre que hi ha una concentració d’esperits, alguna raó espiritual similar a les muntanyes de Montserrat i els ovnis.  Oriol Puig torna a fer un text que sedueix i arrossega l’atenció de l’espectador. Com aquell Karaoke elousia que jugava amb un tema més polèmic com l’assetjament a l’institut. Ara, en canvi, descol·loca per aquesta deu espiritista. Fora hi ha una taula pendent que algú demani consell a les cartes. No vam comprovar si hi hauria algú tirant les cartes, efectivament.

És un recurs perillós el de periodista que entrevista perquè pot ser molt útil per transmetre declaracions brillants del protagonista, però pequen de ser massa racionals, no prou viscudes. En aquesta posada en escena es procura que la persona entrevistada estigui dreta, movent-se traspassant del casalot dels marges a l’interior d’un altre edifici anònim. La periodista (Laura Roig, Del fandom al troleig) sí que resisteix més a la taula, però segueix amb una atenció mèdica les explicacions i la manera d’expressar-se de cada una de les tres entrevistades. Costa d’imaginar quin seria el resultat del reportatge perquè, cada cop s’allunya més del seu desig de documentar la foto. Segurament, no importa tant la conclusió com aquesta constant desorientació ambigua. Mariona Pagès (Cacophony), Lluïsa Castell (L’alegria) i Alba Pujol (Aquest país no descobert…) estampen els límits de les ombres dels seus prsonatges amb una calculadíssima incertesa.

Harold Pinter (Vells temps) escriu un fragment de vida i és en les pauses que es percep el que pensen els personatges. Aquí també es crea una imatge a partir d’un calidoscopi d’opinions que s’escapa pel misteri, l’aura d’aquesta àvia russa, la Sant Petersburgo, que amb prou feines sortia del seu fortí i que hi va instal·lar altaveus legitimant les trobades entre llums de cotxes i cançons imprevisibles. La casa fortificada amb porticons, ara, s’ha venut a una mena de fantasma. Ella ja no hi és, però els testimonis la mantenen ben viva. La casa té una maledicció similar a la d’El casalot de Sergi Belbel, i s’hi viu una intensitat de thriller com a Una casa en la montaña o a Rasa, o a La ruta. Sempre les cases isolades, fora de l’entorn urbà, són catàrtiques al teatre.