Malgrat tot sembla inventat, encara hi ha gèneres poc explotats en teatre que tenen molt camí per recórrer, i moltíssimes possibilitats creatives. Un clar exemple és el gènere documental, és a dir quan el teatre posa per davant l’explicació el més fidedigne possible d’una realitat. Si a aquesta voluntat de veritat, de no ficció, hi sumem el factor autobiogràfic i un format de monòleg, la combinació pot resultar tant estranya com atractiva.

I aquest és el camí triat per Marc González de la Varga i Rubén Ramirez per explicar la tragicòmica història real d’aquest xaval de 12 anys (el mateix Rubén) que amb només 12 anys va tocar el cel de l’èxit, un breu i cruel somni que no va continuar com un podia esperar.

Estrenat l’abril del 2016 a la Sala Flyhard, i reestrenat un any després amb una gira que ha passat pel Teatre de Cal Bolet de Vilafranca i també estarà al festival Serializados, El niño de la tele és un monòleg en el qual el mateix Rubén Ramírez explica en primera persona la seva vida, una aventura marcada per la seva aparició en nombrosos platós de televisió a la dècada dels 90 després de ser descobert per Luís del Holmo com un sorprenent i jove imitador.

Tot i que, d’entrada, pot semblar poc interessant la proposta d’algú que explica el “drama” dels seus somnis frustrats, el cert és que l’espontaneïtat, l’honestedat i frescor del Rubén acaben desarmant el més escèptic.

I és que, partint del mateix reconeixement de les seves limitacions actorals, el cert és que El niño de la Tele esdevé, gairebé sense voler-ho i sense voler dictar sentència, en una velada crítica a la part més fosca de l’èxit, sobretot quan arriba en una edat en què el que toca és jugar amb els amics i no pas passejar-se com un ninot de fira per les televisions. Situant-se tota l’estona al límit del que podria considerar-se una rabieta infantil d’algú a qui no li han sortit les coses com hagués volgut i que enveja l’èxit (merescut o no) dels altres, el que acaba redimint la funció és la capacitat de Rubén Ramírez de riure’s d’ell mateix una vegada i una altra.

Hi haurà imitadors millors i d’altres d’igual o pitjors que han tingut més sort que el desafortunat Rubén. Però resulta indiscutible la humanitat i tendresa que respecta la seva història. Tot i que durant l’espectacle un té la temptació de dir-li que deixi de fer el ploramiques, el cert és que un acaba identificant-se amb la seva humana frustració i és difícil no reconèixer que tots ens hem sentit alguna vegada com ell: amb la sensació que no tenim sort i que la nostra vida no és la que haguéssim volgut. En acabar la funció, vénen ganes de fer-li una abraçada, prendre unes copes i sobretot preguntar-li quina és la seva propera aventura, que esperem amb ganes. Molt recomanable!