El monstre al laberint s’inscriu en la llista d’espectacles més o menys lírics i de participació dels alumnes que coincideix amb el Brundibár de l’any passat,per exemple. Ahir tocaven músics de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya amb tots els quadres de l’Orfeó Català i, encara, amb altres cantants amateurs i els tres solistes. Tot, per compartir una estona musical a l’aire lliure, amb un notable joc de moviment escènic. Constanza Brnčić va proposar un joc d’entrades i sortides dels joves (la càrrega d’esperança d’Atenes que, anualment, hauria de lliurar al rei de Creta com a demostració que havia estat vençuda) a través dels passadissos de l’amfiteatre. Una idea preciosa i àpida d’executar que permetia involucrar el públic dins de la cantata perquè els joves interpretaven el seu retorn baixant per les escales, a tocar de les butaques.

La proposta internacional que Jonathan Dove va composar per a la London Symphony Orchestra (LSO), la Berliner Philharmoniker i el Festival d’Aix-en-Provence parteix del mite del Minotaure i de com Teseu el venç. En part, coincideix en aquest Grec amb la lluita titànica contra un monstre del bosc d’El poema de Guilgamesh, però aquest cop amb la música simfònica en tota la seva potència. I amb una peça de poc més d’una hora de durada. 

És un encert que el Grec incorpori aquests programes de participació de músics amateurs al programa, i que el situi en el Grec. Perquè permet que molts familiars s’estrenin en aquest  festival (i en aquest espai, com es feia notori, ahir) i perquè el festival demostra que  és permeable amb l’activitat cultural i social de la ciutat, en aquest sentit, també  enguany s’hi han incorporat programes d’Art i Part, realitzat durant mesos als barris. No és tant important el resultat (per bé que aquesta òpera en cocret va ser plaent a oïda i distreta en quan a moviment) com el procés de construcció. En aquest sentit, que Quim Giron fos la representació del Minotaure li va donar una preciositat notable. És cert que si Lluís Homar (que era entre el públic) hagués pronunciat la seva narració en directe, o si Giron, d’Animal religion, hagués entrat com una de les seves darreres bèsties (que es va poder veure a Fira Tàrrega, Ferida) hauria guanya una intensitat més profunda, però llavors, probablement, el cant coral hagués deixat de ser protagonista. Van ser unes renúncies necessàries, doncs, per fer una peça equilibrada. En canvi, la presència d’un nen a escena, sol, sense cantar, era magnètica, un joc molt potent, senzill i efectiu. Pel que fa als cors de l’Orfeó la peça va ser una oportunitat a trencar el seu hieratisme i de moure’s, ballar (fins i tot), transformant-se en un laberint que absorbia els joves d’Atenes fins a endinsar-los a una cova plena d’esquelets imaginaris d’altres joves.