Tot va començar un dia d’agost de l’any 2010, mentre s’estava practicant l’exhumació d’una fossa comuna situada a la burgalessa localitat de La Pedraja. És curiós: de vegades resulta més fàcil tenir noticies del que passava en un determinat territori fa cent-quaranta-quatre milions d’anys, que de les barbàries assassines que van tenir com a escenari aquest mateix lloc  fa encara no noranta anys de res. I aquest és el cas de La Pedraja. La intensa activitat que els dinosaures realitzaven per aquests indrets en altres molt llunyans temps, està d’allò més ben documentada .Però en canvi, conèixer la identitat dels cent-quaranta  cadàvers republicans enterrats en aquella fossa damunt de la qual s’havia instal·lat durant dècades el més absolut dels silencies, constituïa ( i segueix constituint encara ara)  una gesta gairebé impossible d’assolir, donat el mal estat en el  qual es trobaven aquelles cossos que havien estat condemnats a la llei de l’oblit.

Però el cas és que aquell dia d’agost , un dels testimonis de l’exhumació, un home que per edat  era encara una criatura quan va esclatar la Guerra Civil, va deixar anar les paraules que es troben a l’origen no solament d’aquest espectacle , sinó també d’aquell altre ben notable que van crear Xavier Bobés i Alberto Conejero amb el títol de “El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai”. I de la pel·lícula “El maestro que prometió el mar”, en la qual Enric Auquer interpretava el mestre que havia fet aquella promesa als seus alumnes, i que els havia convidat  a escriure el grapat de redaccions sobre el mar recollit en una revista escolar editada pels mateixos alumnes, gràcies a la rudimentària impremta  amb la qual carregava el mestre. I també de l’exposició “Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar”, vista l’estiu del 2018 al Museu Marítim de Barcelona. Mentre sortien a la llum les primeres restes mortals exhumades, aquell testimoni va dir “Aquí està enterrat el mestre del meu poble”. I aquestes paraules, i el fet de saber que es tractava d’un mestre català que havia acabat  recalant en aquell llunyà territori i fent una promesa  impossible de complir , un cop les forces locals del Alzamiento Nacional van acabar amb la seva vida el 25 de juliol de 1936,van portar l’escriptor i documentalista Sergi Bernal a convertir la difusió de la història de Benaiges en una veritable obsessió personal.

Va ser també mitjançant Bernal ( a qui defineix com “un col·lega del barri”) que Eu Manzanares va sentir a parlar per primer cop d’aquell “jove mestre català que l’any 1934 va arribar a un poblet rural de la província de Burgos, duent-los aires de lliure pensament”. Uns aires que, evidentment, no tothom va rebre amb el mateix entusiasme demostrat per uns alumnes als quals, el mestre, els hi estava descobrint quelcom més que la visió imaginària d’aquell mar que mai encara havien vist a la realitat. I ja des d’aquell primer contacte amb Benaiges, Eu va quedar convençuda que algun dia li dedicaria una obra teatral al mestre i als seus alumnes. Un desig que es va materialitzar el 2020.

Però que, per aquelles casualitat que té la vida ,no ha pogut ser escenificat fins quatre anys més tard, quan ja havien estat estrenats la pel·lícula i l’espectacle als quals em referia abans. Quelcom que, en qualsevol cas, no suposa cap obstacle, donada la diferent perspectiva que ofereixen les tres propostes. Tot i que , a nivell narratiu, el text de Manzanares es trobi una mica més proper al film de Patricia Font que al muntatge de Bobés i Conejero, perquè en tots dos casos és la neta d’un d’aquells alumnes, la que ens fa una mica de guia, per tal de recórrer la distància temporal que separa l’obertura de la fossa comuna, dels esdeveniments anteriors a la seva tràgica obertura. I també en tots dos casos, el recorregut es realitza desenvolupant a partir de la brutal realitat la pura ficció , encara que aquesta ficció de ben segur presenti insospitats paral·lelismes amb uns esdeveniments que, a nivell local i familiar, sovint han quedat devorats per tants anys de silenci imposat.

Manzanares li dona forma a la seva proposta comptant amb els joves integrants de la companyia Mar Vivir; una formació que, malgrat presentar encara certs desnivells, es lliura amb ganes a la difícil tasca de donar-li vida a un  grapat de personatges que es mouen per generacions i èpoques ben distants. I la dramatúrgia de l’espectacle troba una bona solució per tal de visualitzar aquests constants salts, mitjançant un recurs tan aparentment simple com efectiu. Els intèrprets , més enllà dels trets diferencials que els hi atorguen als personatges a partir dels seus recursos interpretatius, es canvien de samarreta cada cop que muden de pell, deixant així sempre a la vista el nom del personatge al qual ara donen vida, i evitant que cap membre del públic es despisti.

El públic, per cert, seu a banda i banda del cercle al voltant del qual es mouen i canvien de personalitat els intèrprets, mentre caminen damunt un sòl que sembla evocar també la terra remoguda de unes fosses comunes que, quan s’acaben obrint, poden acabar obrint també la caixa de Pandora d’uns secrets que han restat alhora llargament sepultats. Però sovint queda demostrat que , en realitat ,el que ens ha de fer por no és pas obrir la caixa, sinó deixar-la enterrada per sempre més ,enterrant també així qualsevol esperança de reconstrucció del passat que ajudi a donar-li al futur una nova perspectiva. Manzanares , enlloc de centrar-se en el senyor mestre, el tracta com un personatge més d’un entramat col·lectiu que s’anirà desvetllant a mesura que el text vagi estirant el fil de les veritats ocultes i els distanciaments familiars aparentment insalvables. I vagi conformat així el grapat de drames individuals que s’integren a la tragèdia col·lectiva. Com deia abans, les històries inventades , encara que ho siguin, s’assemblen massa  a aquella successió de terribles històries reals a les quals dóna origen un conflicte fratricida com el reflectit aquí i una repressió criminal com la patida pels seus supervivents, com per no considerar-les absolutament creïbles.

El text de Manzanares i la seva posada en escena realitzen una aportació molt positiva,  a l’hora de recordar que hi ha llegats terribles que es transmeten de generació en generació i que segueixen deixant marques invisibles… fins i tot en les generacions que han deixat de tenir-los presents. Tot i així, el seu espectacle corre algun que altre perill , i resulta qüestionable en segons quins aspectes. El seu metratge s’allarga un xic massa, i la seva temperatura dramàtica corre el risc de quedar una mica diluïda també en el seu tram final, en gran mesura perquè es dilata excessivament l’arribada de les últimes revelacions destinades a tancar el cercle de les veritats destapades per la fossa. El mateix efectiu recurs del canvi de samarreta acaba resultant per moments mecànicament reiteratiu, ofegat per la seva repetició. I l’excés de banda sonora també repetitiva i, per moments, massa escorada a remarcar els efectes emotius que ja volen transmetre el text  i la seva dramatúrgia, sembla necessitada de més moderació. També caldria potser limitar la gestualitat d’algun dels personatges , que acaba adquirint un no volgut efecte caricaturesc. Són en qualsevol cas problemes menors d’una molt vàlida proposta que serveix també per recordar-nos la quantitat de fosses comunes encara no obertes (potser no ho seran mai)  que resten perdudes per la pell de brau. Dins d’elles reposen en l’anonimat personatges tan dignes  de ser rescatats de l’oblit com el nostra mestre, però la memòria dels quals potser tampoc mai  no gaudirà d’una oportunitat com aquesta que li ha acabat fent justícia al profe que va fer una promesa escapçada per l’horror.