El llac dels cignes – Ballet Nacional Txec

Clàssic entre els clàssics, El llac dels cignes es repeteix ja gairebé com un malson en les cartelleres dels teatres de Barcelona (i Romeu i Julieta? I La Bayadère? i Manon?) i el Gran Teatre del Liceu, que ven discutiblement que es preocupa per la dansa, també hi ha caigut de quatre potes. Aquesta proposta, almenys, presenta l'interès d'oferir la versió del ballarí sud africà John Cranko (1927-1973), que va produir el 1963 per al Stuttgart Ballet, del qual n'era l'arquitecte. Val a dir d'entrada que la versió és força respectuosa amb la canònica del 1894 de Petipa i Ivanov. Té alguns encerts, com ara reduir la llargada de l'obra i condensar els quatre actes en dues parts divides per un entreacte. A nivell coreogràfic, introdueix moviments d'una estètica més segle XX, rebaixant molt la mímica i jugant amb l'estol de ballarines/cignes per formar figures geomètriques i moviments degradats. La gestualitat també té un altre color, més modern, i això es veu sobretot en el pas-à-deux del darrer acte entre el príncep Siegfried i Odette, amb abraçades, caigudes llànguides, el tot embolicat amb un lirisme que supera la vessant virtuosística de la versió canònica per aprofundir en les emocions. Dit això, la versió de Cranko peca de no encaixar bé la bella música de Txaikovski (per cert, força modificada) amb la trama, els leitmotivs dels personatges amb la seva aparició dalt de l'escenari. El pitjor és el final. És cert que, segons les produccions, es resol d'una manera o d'un altre. Però aquí ens trobem amb el príncep que es debat tot sol a l'escenari, rodejat d'unes bandes negres onejants, i finalment "mort" a terra mentre la música continua el seu avanç dramàtic una bona estona. També s'han eliminat figures de lluïment, com l'arlequí de la cort, i el passatge meravellós d'Odette bategant les ales d'esquena. Pel que fa a la companyia, el Ballet Nacional Txec, segueix l'escola russa en el sentit que ofereix una interpretació força siberiana, molt moderada i concisa. Destaca el cos de ball, amb un bonic treball de puntes, i una impecable coordinació en el tercer acte. Les escenes del tercer acte amb els diferents balls folckòrics van ser de les més aplaudides. La ballarina russa Evgeniya Gonzalez, en el doble rol principal femení d'Odette-Odile, va lluir més com a cigne negre, tot i que va tenir algunes dificultats amb els fuetés del darrer acte, mentre que Adam Zvonar va ser un príncep complidor, però més aviat discret. El conjunt, però, és una gran producció amb mitjans i boniques escenes que salven l'obra, que tampoc deixarà un record gaire perdurable.

¿Por qué volver a ver una obra tan conocida(casi lugar común) una vez más? Una obra que ha permanecido en el repertorio dancístico de manera estelar por casi 150 años y que sigue siendo un referente en el imaginario colectivo de lo que es el ballet, siempre será importante revalorarlo y reinterpretarlo. En esta ocasión el ballet Nacional Checo nos presenta una deliciosa versión de un altísimo nivel técnico, con un montaje muy colorido, que sin embargo, tiene más propuestas innovadoras en la coreografía que en la estética de la representación. La coreografía de John Cranko (1927-1973), está llena momentos realmente impresionantes con pasos nuevos o poco tradicionales de alta dificultad, que refuerzan el carácter de cada personaje. También pudimos disfrutar de conjuntos vibrantes y llenos de energía, más realistas que en otras versiones. Un cuerpo de baile de alto nivel, pero sobre todo unos solistas de excepción. Alina Nanu y Patrick Holeeeck nos regalaron algunos de los pas de deux más dignos de memoria de los últimos años. Intérpretes limpios, emotivos y con un virtuosismo a toda prueba.Todo esto conforma un a propuesta interesante, que no encuentra eco en una estética escénica profundamente tradicional y que para nuestros días puede considerarse anticuada. Parece increíble que venga de un país donde la innovación escénica ha sido una constante en los últimos cuarenta años.Se agradece que la dirección orquestal de Václav Zahradník se aleje de la languidez romántica y le imprima la vitalidad de la tradición musical rusa que a veces se nos olvida que forma parte de la esencia de Chaikovski.Lo que realmente me parece más criticable es que la civilidad del público es cada vez más deficiente. Creo que alguien debería explicar que las oberturas y los intermezzos no son momentos para hablar, que llegar tarde y hacer ruido al entrar no puede ser permitido por los acomodadores del teatro y que hablar durante la función molesta a los que quieren disfrutar de una de las obras musicales más maravillosas de la historia.Un espectáculo para disfrutar y recordar por qué los cuentos de hadas siguen siendo parte de nuestra vida, pero sobre todo porqué el ballet debe seguir con nosotros .