El llac dels cignes 2016

Una hora i mitja abans de l’espectacle una munió de joves ballarins s’afanyaven pels camerins del Teatre Auditori de Granollers. Uns repassaven passos, altres tornavan a revisar el vestuari, d’altres començaven a maquillar-se. Una quarantena de prims, esvelts i musculats nois i noies d’entre 18 i 28 anys i de diferents nacionalitats com ara russa, uzbeka, ucraïnesa, o bielorussa majoritàriament, però també una noia japonesa o fins i tot un cubà, donen forma a l’elenc del Ballet Nacional Rus de Sergei Radchenko que amb totes les localitats venudes oferia la seva versió d’El llac dels Cignes al principal escenari de la ciutat vallesana. Juntament amb ells, una desena de personal entre tècnics, tramoies, sastresses i la resta de l’equip de la gira donavan els últims retocs per maldar què tot estigués perfecte. La sastressa, una dona aprop dels seixanta, cosia un detall d’un tutú, una petita ornamentació caiguda del seu lloc. Amb ella, dones d’ulls blaus i arrugues profundes que van ser testimonis directes del canvi històric de l’URSS a la República de Rúsia i que segurament van començar amb el Ballet el mateix any de la seva fundació, el 1989, moment de transició al país que va triar Sergei Radchenko per crear una nova formació que es mantingués fidel a l’escola russa de ballet. Radchenko havia estat Gran Solista al Ballet Bolshoi de Moscou  durant 25 anys i va ser parella de ball en nombroses ocasions de Maya Plisetskaya. Tot el repertori de la mítica formació es ben coneguda d’aquest actual director, mestre i continuador de la  manera de ballar tècnicament exigent i estilísticament arrel·lada del ballet rus. Elena Radchenko parella de Sergei s’encarrega d’estudiar les coreografies i mantenir l’essència de cadascun dels ballets que portan a escena: El Llac dels Cignes, La Bayadera, El Trencanous, Don Quijote, La Bella Dorment o Giselle. Els ballets clàssics continuen sent un bon reclam pels teatres. Cadascuna de les funcions amb algun dels grans noms del repertori s’omple de gom a gom. Són noms que tots coneixem i això facilita la connexió immediata amb la proposta fins i tot abans d’entrar al teatre. Amb El llac dels cignes, a més a més, s’afegeix un plus de familiaritat gràcies a la composició musical de Txaikovski i al fet de que algunes de les escenes creades per Petipa i Ivanov formen part de l’imaginari col·lectiu. La sala petita de l’Auditori va acollir 80 persones que abans de la funció van voler apropar-se una mica més a aquest ballet gràcies a la xerrada que recomana.cat va preparar dins del cicle 360º que el teatre ofereix als seus espectadors per ampliar la seva experiència i vivència escènica. Qual el teló es va alçar a les 9 de la nit en punt l’expectació era màxima, mares i nenes que estudien ballet, gent gran, parelles de mitjana edat, amigues balletòmanes, gent que en general volia passar una bona estona amb una proposta d’èxit segur. I van tenir el que van anar a buscar. Sígfrid interpretat per un musculós Dimitri Sitkevich va resultar convincent amb tal capacitat per saltar que l’escenari es quedava petit. Maria Sokolnikova va ser una Odette/Odile delicada i encara que ràpida en alguns moments va desenvolupar amb correcció i expressivitat el seu doble rol de princesa bona i bruixa dolenta. El bufó va ser un dels personatges preferits pel públic donat que amb els seus salts acrobàtics va demostrar que el cos humà no te límits; va  graciós i esplèndid, Eldar Sarsembayev va treure molts “ohhh” dels allà presents. El personatge de Rothbart va ser el menys encertat, massa grotesc i inadequadament vestit, amb passos, sobre tot al final, de traç fàcil que van restar força al malvat bruixot. De la posada en escena va destacar un vestuari generós i verosímil, així com un cos de ball (dones i homes de la cort de Sígfrid, aspirants a casar-se amb el príncep i resta de cortesans) molt ben preparat que va transitar amb gracilitat entre el primer i el tercer acte, sense oblidar a les 20 noies que van fer de cignes al segon i quart acte. L’alegria de les escenes de palau, al jardí i a l’interior van compensar un quart acte al qual la part final es va resoldre massa ràpidament i baixant el llistó de tot lo vist anteriorment. Malgrat l’últim acte que va restar espectacularitat al ballet, el públic va gaudir i ho va demostrar en nombroses ocasions aplaudint generosament al final de les principals exhibicions de fouttés, arabesques, grands jetés, rond de jambe o portés. Al final els aplaudiments van expressar reconeixement per la feina feta i satisfacció per tot alló vist i sentit.