Pot avui dia resultar
interessant una obra de prínceps, cignes i 
bruxots? Penso que sí, doncs tot depèn del rigor amb que es presenta un
ballet de repertori que ens remet a la més pura tradició. Guardant les
distàncies, seria comparable a un Shakespeare o un Molière: només s’aguanten
quan el muntatge mostra un respecte als orígens i la interpretació traspasa la
notabilitat.

I això és el que succeeix
amb El llac dels cignes que el Ballet
Nacional de Cuba ofereix sota la direcció i la coreografia d’Alicia Alonso. Una
versió que, malgrat patir els inconvenients de ser representada en un escenari
que resulta extremadament petit i d’exhibir uns decorats i un vestuari precaris, resulta atractiva pel rigor i el nivell d’uns
ballarins formats en l’estil i la tècnica cubana, sens dubte una de les millors
escoles de ballet del món.

De manera intel.ligent,
Alicia Alonso ha fet una versió sobre l’original de Marius Petipa i Lew Ivanov
retallant parts de pantomima i de transició, fet que aporta agilitat a un
muntatge que conserva els fragments més coneguts com poden ser, el pas a dos
del segon acte o els corresponents al cigne negre, entre altres.

Tots els membres del
Ballet Nacional de Cuba fan una interpretació lloable i desperten admiració per
la seva depurada tècnica i per un fet poc habitual en ballarins clàssics: donar
matisos dramàtics a una tècnica que de per si pot resultar mecànica o anar cap
un simple virtuosisme.

Cada execució tècnica va
acompanyada d’una mirada, un gest o un sospir que dóna relleu als pesonatges
reals i onirics de l’obra. Res es percep monòton o mecànic, ni tan sols els 32 fouettes que executa Annette Delgado,
una ballarina que, pel seu caràcter interpretatiu, brilla més en el rol d’Odile,
el  cigne negre, que en el d’Odette, el
cigne blanc. Per la seva banda, Dani Hernández exhibeix una presència noble i
es mostra com un gran partenaire en
el paper de Príncep Siegfried.

De totes maneres, sens
dubte, la part més emotiva de la vetllada la va propiciar la presència d’Alicia
Alonso saludant dalt l’escenari.  El
públic dempeus va rendir-se davant una
dona de més de noranta anys, d’una artista
que passarà a la història com la millor Giselle
i que just aquests dies a Barcelona, coincidint amb el 70è aniversari del seu
debut en el rol al Metropolitan Opera House de Nova York, presidirà la
presentació del llibre Alicia Alonso o la
eternidad de Giselle, escrit per
Mayda Bustamante i publicat per Ediciones Cumbres.