Les de Pollo Campero són campechanas, és clar. Busquen ujna dicvertida transgressió a partir de retalls que poden sonar homenatges o còpies, encara que probablement, no en siguin conscients. Arrenca amb el pul·lular d’uns penitentes de la Setmana Santa que transiten en el que sembla el final èpic d’una peça (recorden molt als fantasmes desvagats d’Aquellas que no deben morir). tot seguit, uns tècnics col·loquen fins 14 dadires per a celebrar una postfunció De fet, el mateix joc de la mitja part d’Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach. O en aquell Currículum de Carles Alberola de fa més de 25 anys. O com el desmuntatge de Cómeme el coco, negro de La Cubana, si es vol passar a la revista i al desfase més divertidament exagerat. La metateatralitat patètica de ser performer i personatge alhora i voler explicar el què hauria de passar (i no va) també ressona a Grandíssima illlusione.

direu que tot està inventst, i és cert. El que sobta és que, jugant amb elements coneguts, són capaces d’entretenir amb una comicitat que juga amb gags primaris i fàcils però que funcionen, deixant de banda les reflexions intel·lectualoides per a la sessió del Cineclub o per al passi següent.