La proposta d’Helena Tornero és valenta i ambiciosa. Perquè s’atreveix a construir una peça en clau de roadmovie (uns joves que viatgen en cotxe il·legalment, sempre Nord amunt) que frega les dues hores de funció i perquè la dramaturga i directora no renuncia a deixar res del que vol exposar al tinter. Tornero és una de les impulsores internacionals dels textos teatrals de denúncia. I en aquest títol (que potser no fa justícia a la càrrega de compromís que hi ha al darrere)  hi ha moltes de les seves inquietuds. El públic dels instituts a qui anava adreçat, certament, ho va seguir amb molta atenció. Que és tot un indicador. Els va atrapar. I, puntualment, els va commoure.

Una noia jove, molt enrabiada, vol fer empipar algú. Es posa al límit perquè l’altre pugui sentir-se culpable. Ella és forta i se sap defensar, als 18 anys. Decideix ajudar un tercer i emprendre un viatge cap a Estocolm. Per raons ben diferents, coincideixen en el destí d’arribada. Durant el trajecte es van entenent les raons d’aquesta fugida. Serà un viatge catàrtic, que els canviarà la vida per sempre. Per a ells dos i als dos adults que també deambulen per l’escena (i que també s’anirà coneixent algunes fílies i divertides fòbies). L’obra, amb puntuals referències directes al públic, té un format cronològic i seguit. Hi ha elipsis temporals però no les fragmentacions i els dobles dispositius que generen discursos paral·lels o complementaris, que tant s’utilitza em format per a gent jove. A canvi, Tornero hi inclou dades dels camps de concentració de França , del Judici de Nuremberg, o d’Alfred Nobel. Tot el text es projecta a gran velocitat, però amb una Veritat interpretativa que convenç. Tots quatre actors transmeten aquesta necessitat de menjar-se el món (l’home), o de recomposar-lo (el noi), o de corregir-lo (La dona), o de provar-hi de viure amb enteresa i acceptant les contradiccions que vindran (la noia)

El futur, d’Helena Tornero, està plantejat dins de l’operació teatre juvenil del TNC. Està molt bé que el teatre públic se’n preocupi i que Tornero se n’ocupi. Perquè l’equipament té una responsabilitat immensa en aquest camp i perquè la dramaturga té una energia, una necessitat inconformista de millorar el món injust d’avui, que lliga molt bé amb l’instant de canvi de l’adolescència. Que és un revulsiu imprescindible.